27 de setembre de 2014

Museus morint i museus naixent

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que s’havia volgut traslladar el ‘Jardí de les delícies’ del Bosch al nou Museo de las Colecciones Reales que s’obriria al 2016. Finalment el Bosch es quedarà al Museo del Prado, però quin patir!


Tríptic 'El jardí de les delícies' Hieronymus Bosch, c. 1500. Foto extreta del web del Museo del Prado


Un dels factors que més controvèrsia genera dins del món patrimonial és la col·locació de les obres quan són d’art modern i arriba el moment de decidir si cal que continuïn al museu d’art modern o en un altre. Una cosa tan senzilla de vegades es converteix en un veritable mal de cap.  M’estic referint, per exemple, a l’eterna discussió de la ubicació del Guernika; o quan el Museu Nacional d’Art de Catalunya adquirí uns Miró. On haurien d’estar aquestes obres? Al museu d’art modern, o a un d’art més clàssic –per dir un nom genèric-? No sempre és així, la Tate britànica, en canvi, lliga peces completament actuals amb d’altres de segles anteriors com podria ser Turner, que perfectament ens l’imaginaríem a la National Gallery. Però un dels exemples més emblemàtics d’aquest fet és el cas de l’acord que se signà al 1948 entre el Metropolitan Museum i el MoMA de Nova York, amb el que es permetia traslladar les obres d’un a l’altre quan haguessin passat cinquanta anys, creant un sistema de museus complementaris.  



En el cas que ens ocupa no respon a un volgut canvi d’ubicació per antiguitat sinó per tal d’annexionar-lo a la temàtica del nou museu que es pretén obrir: el Museo de las Colecciones Reales, essent un punt clau per mostrar l’afany de col·leccionisme de la monarquia hispànica a mode de pinacoteca de tresors adquirits. S’ideà cap al 1998, però anà endarrerint-se la data inaugural; tant és així que el darrer espai, que havia de concloure amb la sala d’Alfons XII, ho seria ara amb Joan Carles I i el retrat de la família reial que Antonio López acabà fa uns dies.


D’aquesta manera es vol recrear l’ambient de mecenatge que caracteritzava les pinacoteques de segles anteriors, on els grans col·leccionistes eren les monarquies europees, que nodrien d’obra enormes palaus. Amb aquesta pretensió volen mostrar, a través de cadascun dels reis de la corona espanyola, una evolució de l’art lligat amb la pròpia història del país. És per això que volgueren, a més a més de totes les peces que pertanyen a Patrimonio Nacional –quadres, escultures, carruatges, utensilis i objectes preciosos- adquirir algunes de les peces del Museo del Prado que, certament, pertanyen a la corona però que foren donades al museu i són precisament de les més emblemàtiques del centre, com són ‘El jardí de les delícies’ del Bosch, ‘El descendiment de la creu’ i ‘La taula dels set pecats capitals’ de Rogier Van der Weyden i ‘El rentadori de peus’ de Tintoretto. Això ha provocat certa controvèrsia perquè són peces clau del Museo del Prado, marca indissoluble del mateix, i treure-les-hi seria mutilar-lo de mica en mica.

Maqueta del museu. Extret del web www.cuartopoder.es
Es pot parlar, a més a més, de l’edifici en el qual s’ubicarà! Una construcció de nova planta al costat del Palacio Real i la catedral de l’Almudena que, a part de no casar gens l’arquitectura moderna amb aquests dos edificis històrics –que és el de menys, per a gustos colors- s’hagué d’eliminar la protecció urbanística de la zona per construir-lo, modificant el Pla General d’Ordenació Urbana i per tant rebaixant les proteccions vers el mateix patrimoni d’aquest espai; a més a més que s’ha arribat a superar per triplicat el pressupost inicial.

Imatge aèria del museu

Nosaltres, després d’això, ens fem la reflexió de si realment cal obrir ara mateix un museu. Sempre és una bona notícia el naixement d’elements culturals, és obvi, però amb la crisi actual i amb milers de museus que passen penúries, que no reben suficient subvenció, que fins i tot estan en números vermells, potser no és gaire engrescadora aquesta idea. Hi ha dades ben clares sobre els principals museus de l’estat, com el Museu Thyssen que es troben en moments baixos; museus que directament són de l’estat, com el Prado i Reina Sofía, que se’ls ha baixat el pressupost i estan notant pèrdues com mai. I això si no parlem dels petits i mitjans museus, que han hagut d’acomiadar personal, baixar la qualitat de les exposicions, de la conservació de les peces o que han hagut, fins i tot, de tancar. Museus, centres d’art, biblioteques, festivals... La gran majoria dels actes culturals perillen en un món cada vegada més acultural, on la importància, sembla ser, recau en altres coses. Nosaltres, novament, ens preguntem, cal realment obrir un altre museu? Construir tot un edifici? Habilitar tot un seguit de mesures de seguretat? Uns museus neixen i, mentrestant, d’altres moren.

Per a més info:
- Canvis urbanístics en la zona | El País: http://elpais.com/diario/2010/12/12/madrid/1292156655_850215.html 


4 comentaris:

  1. Estic d'acord, en època de “baques flaques” els recursos públics destinats a cultura es redirigeixen cap als grans museus i centres culturals, aquells que parlen del passat esplendorós del país (dos exemples en el cas català serien el MNAC i el recent inaugurat Born). Però mentrestant la cultura de base i la creació contemporània són els primers en sofrir les conseqüències negatives (per exemple l'Espai Zer01 d'Olot). Personalment crec que no s'han adonat (o no volen veure) que la cultura parteix des de baix i va cap a dalt, i no a la inversa. Felicitats, molt bon article!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Jordi! :)
      La veritat és que desconeixíem l'existència d'aquest futur museu, i quan vam veure la notícia del Bosch vam començar a buscar info i, realment, és molt absurd -o massa ben buscat- que hi hagi moltíssims diners per a uns i gens per a d'altres.

      Elimina