27 de setembre de 2014

Museus morint i museus naixent

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que s’havia volgut traslladar el ‘Jardí de les delícies’ del Bosch al nou Museo de las Colecciones Reales que s’obriria al 2016. Finalment el Bosch es quedarà al Museo del Prado, però quin patir!


Tríptic 'El jardí de les delícies' Hieronymus Bosch, c. 1500. Foto extreta del web del Museo del Prado


Un dels factors que més controvèrsia genera dins del món patrimonial és la col·locació de les obres quan són d’art modern i arriba el moment de decidir si cal que continuïn al museu d’art modern o en un altre. Una cosa tan senzilla de vegades es converteix en un veritable mal de cap.  M’estic referint, per exemple, a l’eterna discussió de la ubicació del Guernika; o quan el Museu Nacional d’Art de Catalunya adquirí uns Miró. On haurien d’estar aquestes obres? Al museu d’art modern, o a un d’art més clàssic –per dir un nom genèric-? No sempre és així, la Tate britànica, en canvi, lliga peces completament actuals amb d’altres de segles anteriors com podria ser Turner, que perfectament ens l’imaginaríem a la National Gallery. Però un dels exemples més emblemàtics d’aquest fet és el cas de l’acord que se signà al 1948 entre el Metropolitan Museum i el MoMA de Nova York, amb el que es permetia traslladar les obres d’un a l’altre quan haguessin passat cinquanta anys, creant un sistema de museus complementaris.  



En el cas que ens ocupa no respon a un volgut canvi d’ubicació per antiguitat sinó per tal d’annexionar-lo a la temàtica del nou museu que es pretén obrir: el Museo de las Colecciones Reales, essent un punt clau per mostrar l’afany de col·leccionisme de la monarquia hispànica a mode de pinacoteca de tresors adquirits. S’ideà cap al 1998, però anà endarrerint-se la data inaugural; tant és així que el darrer espai, que havia de concloure amb la sala d’Alfons XII, ho seria ara amb Joan Carles I i el retrat de la família reial que Antonio López acabà fa uns dies.


D’aquesta manera es vol recrear l’ambient de mecenatge que caracteritzava les pinacoteques de segles anteriors, on els grans col·leccionistes eren les monarquies europees, que nodrien d’obra enormes palaus. Amb aquesta pretensió volen mostrar, a través de cadascun dels reis de la corona espanyola, una evolució de l’art lligat amb la pròpia història del país. És per això que volgueren, a més a més de totes les peces que pertanyen a Patrimonio Nacional –quadres, escultures, carruatges, utensilis i objectes preciosos- adquirir algunes de les peces del Museo del Prado que, certament, pertanyen a la corona però que foren donades al museu i són precisament de les més emblemàtiques del centre, com són ‘El jardí de les delícies’ del Bosch, ‘El descendiment de la creu’ i ‘La taula dels set pecats capitals’ de Rogier Van der Weyden i ‘El rentadori de peus’ de Tintoretto. Això ha provocat certa controvèrsia perquè són peces clau del Museo del Prado, marca indissoluble del mateix, i treure-les-hi seria mutilar-lo de mica en mica.

Maqueta del museu. Extret del web www.cuartopoder.es
Es pot parlar, a més a més, de l’edifici en el qual s’ubicarà! Una construcció de nova planta al costat del Palacio Real i la catedral de l’Almudena que, a part de no casar gens l’arquitectura moderna amb aquests dos edificis històrics –que és el de menys, per a gustos colors- s’hagué d’eliminar la protecció urbanística de la zona per construir-lo, modificant el Pla General d’Ordenació Urbana i per tant rebaixant les proteccions vers el mateix patrimoni d’aquest espai; a més a més que s’ha arribat a superar per triplicat el pressupost inicial.

Imatge aèria del museu

Nosaltres, després d’això, ens fem la reflexió de si realment cal obrir ara mateix un museu. Sempre és una bona notícia el naixement d’elements culturals, és obvi, però amb la crisi actual i amb milers de museus que passen penúries, que no reben suficient subvenció, que fins i tot estan en números vermells, potser no és gaire engrescadora aquesta idea. Hi ha dades ben clares sobre els principals museus de l’estat, com el Museu Thyssen que es troben en moments baixos; museus que directament són de l’estat, com el Prado i Reina Sofía, que se’ls ha baixat el pressupost i estan notant pèrdues com mai. I això si no parlem dels petits i mitjans museus, que han hagut d’acomiadar personal, baixar la qualitat de les exposicions, de la conservació de les peces o que han hagut, fins i tot, de tancar. Museus, centres d’art, biblioteques, festivals... La gran majoria dels actes culturals perillen en un món cada vegada més acultural, on la importància, sembla ser, recau en altres coses. Nosaltres, novament, ens preguntem, cal realment obrir un altre museu? Construir tot un edifici? Habilitar tot un seguit de mesures de seguretat? Uns museus neixen i, mentrestant, d’altres moren.

Per a més info:
- Canvis urbanístics en la zona | El País: http://elpais.com/diario/2010/12/12/madrid/1292156655_850215.html 


20 de setembre de 2014

Museu del Terror



Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.

No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.

Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.

A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.

Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror

No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l'educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?

Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.
Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix

Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.

17 de setembre de 2014

Qué es la digitalización y por qué es tu problema. Tema 4 #encirc14


Os traemos la cuarta y última taera del curso online, abierto y gratuito 'Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común'. Esta vez, de nuevo, de la mano de Gabino Martinez.

Se trata de un curso completamente abierto y que se puede seguir vía Twitter con el hashtag #encirc14

Fachada Archivo Municipal de Tarragona
Los archivos municipales son una fuente excelente para poder realizar estudios de historia local, pero no sólo. Es evidente que un archivo municipal suele ser pequeño y con poca financiación, pero para eso existen otras administraciones intermunicipales que pueden suplir esto. Así, si cogemos una ciudad mediana como Tarragona, no sería suficiente la digitalización del  fondo municipal, ya que habría que ponerlo en diálogo, por ejemplo, con el archivo archidiocesano, en tanto que era la iglesia la que recogía gran parte de los datos estadísticos (nacimientos, casamientos, defunciones…). Este, además, no hace referencia, sólo, a la ciudad, sino a todo el arzobispado, con lo cual la mayoría de municipios del entorno tendrían que entrar en este proyecto. Con lo cual, obviamente, no tiene mucho sentido que cada archivo, cada fondo, vaya por libre.

Pero como nos tenemos que centrar en un aspecto concreto, quería coger un elemento del archivo municipal de Tarragona, las licencias de obras. Me explico. En la actualidad hay aproximadamente unas 25.000 imágenes digitalizadas disponibles en internet por parte de dicho archivo. Sin entrar en el año del siglo XX en el que ya no se podría digitalizar dicho fondo, sería realmente interesante poder ver la evolución urbana de la ciudad mediante un archivo en el que cualquier obra menor, cómo la colocación de un cartel publicitario, está registrada. Primero con croquis y dibujos, después con más fotografías, las cuales no eran ni de fiestas, ni de monumentos, sino de calles populares, con escenas, muchas veces, cotidianas. Porque conocer cómo estaba la plaza de la Font, es importante, pero cómo crecían los barrios obreros, alejados del centro, son datos esenciales para explicar el porqué de la ciudad actual que tenemos. Y la foto de un solar, no sólo es la foto de un solar, ya que se pueden ver coches, personas, señales…

El motivo por el cual considero que las imágenes tienen que entrar en diálogo con las licencias de obras, es porque una foto te da una visión fija de un momento muy concreto, pero necesitas saber cuándo aquello que ves empezó a configurarse así, es decir, aquel edificio cuando se construye, aquel bar cuando se inaugura…

Web Arxiu Fotogràfic Municipal de Tarragona

Web Arxiu Municipal Tarragona


El fondo del siglo XIX y XX, desconozco si por temas de propiedad, no se puede, tampoco consultar a través de la página del archivo, sino que hay que consultarlo en la misma sala de consultas. Lo cual, por otro lado es maravilloso, un ordenador, nunca, te dará la satisfacción que te da tocar el papel, oler la humedad, buscar la mejor iluminación para leer…  De hecho, mi experiencia profesional que recuerdo más nostálgicamente era cuando trabajé en dicho archivo, y precisamente viví cómo se digitalizaba parte del archivo fotográfico, hasta que dicho proyecto se quedó sin financiación… 

Archivos hemerográficos digitalizados: http://www.tarragona.cat/patrimoni/fons-documentals/biblioteca-hemeroteca/hemeroteca-1/premsa-digitalitzada-1


Gabino Martínez

13 de setembre de 2014

De tallers oberts a cultura oberta

De vegades passa que nosaltres, ciutadans i consumidors de cultura, no ens adonem de totes aquelles coses que la ciutat ens ofereix o està disposada a oferir-nos. Sovint només omplim els carrers en dates concretes, com ara Sant Jordi, Santa Tecla, etc. Els tallers oberts de la Part Alta de Tarragona són, en aquest cas, un d’aquests exemples, i és precisament des d’aquí des d’on la nova directiva d’aquesta associació vol crear un canvi.

Aquests dies, del 4 al 7 de setembre s’han dut a terme els X Tallers Oberts de la Part Alta de Tarragona, conduits per l'associació d'artistes anomenada Tallers03 pel codi postal d’aquesta zona. Un esdeveniment anual amb el que es pretén reforçar la presència artística a la ciutat així com donar a conèixer els artistes i la seva obra. Enguany, però, amb una multitud de canvis que no afecten tant exteriorment com al propi interior de l’associació i la significació mateixa d’aquests.


Pau López, Tziqui i Dídac Francisco, membres de la nova junta directiva de l’associació, tres joves que encara cerquen la seva identitat artística, són els encarregats de dur a terme les activitats que tenen plantejades per aquests dos anys de mandat. Ells mateixos ens han deixat recórrer el seu taller aquests dies que comparteixen amb altres dos creadors. Situat a la Rambla Vella de Tarragona, ple d’esbossos, dibuixos, pintura i materials diversos, esdevé el centre neuràlgic de la seva creació, i és des d’on el Cultius Culturals els hem fet una entrevista.

Taller 26. Espai d'Enric Llevat. Fotografia d'Alba Benedicto


La seva idea de Tallers Oberts, tal com ens han explicat, passa precisament per la ruptura amb la idea primigènia dels tallers oberts: obrir-los, reformular-los, ampliar i replantejar el seu  significat per a crear quelcom més col·laboratiu, no només entre els artistes de la Part Alta, sinó també amb altres col·lectius: la Universitat, l’Escola d’Art, etc. com una mena de mediadors entre la ciutat i la vida artística.

Es pot veure aquesta voluntat d’interconnectar diferents espais i elements en els projectes per a aquests Tallers Oberts, com són l’exposició col·lectiva de tots els tallers a les Voltes del Pallol, la mostra d’artistes de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona a l’antic Ajuntament, la xaranga literària portada per l’Escola de Lletres o la idea de fer participar els alumnes de l’assignatura de crítica d’art en l’elaboració del catàleg. En aquest sentit pretenen crear sinèrgies entre diferents institucions de la ciutat, «pujar el llistó de la oferta artística», emmirallar-se amb Barcelona però a través de tot el potencial que té Tarragona. «Ens interessen els relats locals», afirma Pau López, i Tarragona pot oferir un circuit artístic propi, carregat de força i individualitat, caldria, però, que s’unissin i treballessin cooperativament cadascun dels pols de la ciutat.

Un exemple magnífic d’aquesta voluntat de sinèrgies la dóna el projecte del catàleg, creat amb l’ajut d’Antonio Salcedo, professor de la Universitat Rovira i Virgili, amb el que s’instà als alumnes de crítica d’art, de la carrera d’Història de l’Art, a que fessin cadascú una crítica d’un dels tallers participants en la mostra, creant un vincle directe de l’alumne amb l’artista, essent aquesta crítica la que aniria com a descripció de cadascun dels artistes al catàleg, millorant-ne la qualitat i fent-lo ell mateix com a objecte artístic ja que, autoeditat i pràcticament fet a mà, el catàleg ha estat un seguit de postals que, col·locades en cadascun dels tallers, el visitant havia de fer-se’n col·lecció, com a incentiu per a visitar-los tots.

Catàleg complet. Tallers03 2014. Fotografia pròpia

La premissa inicial dels tallers era obrir-los per a que un públic potencial pogués veure la obra i així comprar quelcom, però ells creuen que això ja no és així, o ja no només és això. És important fer activitats a més a més dels tallers, i sobretot crear connexions entre els socis de l’associació. «Perquè no fer accions al carrer? Projectes conjunts» es pregunten, i plantegen com fer participar més activament el públic, per una banda, però sobretot buscant un lligam  més fort entre els membres interns. «Una associació acostuma a ser un sistema piramidal, i el que volem és horitzontalitzar el sistema de coordinació, cooperació i acció; trencar la estructura jeràrquica i fer propostes horitzontals».


Ens parlen d’intercanvis. Intercanvis de coneixement però també de col·laboracions, «seria com tornar al “trueque”» reflexiona Tziqui, fent partícips no només al sistema de les belles arts, sinó trencar els motlles i fer entrar per exemple artesans o altres tipologies de creació.

Espai taller de Tziqui. Fotografia d'Alba Benedicto
Col·lecció Pero yo ya no soy yo, ni mi casa es ya mi casa de Pau López. Fotografia d'Alba Benedicto



Plens d’energia pretenen crear xarxes d’intercanvi internes i activitats de tota mena durant tot l‘any, que esperem i desitgem que els funcionin perfectament i que sigui un pol més del compendi tarragoní de creació artística més enllà dels fets puntuals que criden a la població a interessar-se per la cultura. També els donem les gràcies per l’entrevista i molts d’ànims per seguir endavant amb nous projectes!   

10 de setembre de 2014

Tuitdebate: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre #encirc14

Os traemos la tercera taera del curso online, abierto y gratuito 'Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común'. Esta vez, de nuevo, de la mano de Guiomar Sánchez.

Se trata de un curso completamente abierto y que se puede seguir vía Twitter con el hashtag #encirc14 


Tema 3: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre

"Quien recibe una idea de mí, recibe instrucción sin disminuir la mía; igual que quien enciende su vela con la mía, recibe luz sin que yo quede a oscuras" Thomas Jefferson


Esta frase define perfectamente la concepción abierta y plural de la cultura y las políticas de cultura libre. En este tercer tema se nos habla de cómo se puede sostener la cultura libre si no queremos hacer uso de los derechos de autor; para eso se nos muestran proyectos y herramientas que podemos usar para una cultura así, como son el crowdfounding, las ayudas estatales o las redes internas entre profesionales, entre otras.


Tuitdebate

La tercera tarea que se nos pedía era, de esta manera, participar en un tuitdebate que tuvo lugar el pasado martes 9 de septiembre, tratando de opinar y dar ejemplos sobre el tema. Por mi parte no he podido participar y es por eso que os resumiré mi opinión. Aquí podéis visualizar los tweets de ayer.

Se hablaba principalmente de qué métodos y estrategias se pueden usar para la participación libre a la cultura o a la creación de ésta. Por ello los participantes creían que es necesario un mayor fomento de espacios de cultura, libre y gratuitos, publicaciones abiertas, así como promover las licencias libres; éstas, no sólo para artistas y arte, sino también en el campo del profesorado, ciencia e investigación, como son por ejemplo las licencias Copyleft o el Software libre.
Por otro lado, de cara a la administración pública, se pedía un abandono de la obsesión por la solvencia económica de los proyectos, así como facilitar el acercamiento de la cultura en general, sobretodo creando, ya sea gratuitamente o con bajos precios, la entrada del gran público a teatros, cines, etc. 

En mi opinión creo que la sustentación de la cultura libre y gratuita para el público es algo muy costoso, tanto económica como intelectualmente, pero que precisamente es ése el factor esencial -el de llevarlo a todo el mundo- el que nos obliga a crear proyectos en los que perdemos dinero o que no ganamos nada, porque ante todo la importancia reside en la difusión, divulgación o libre intercambio de conocimientos, que hace que queramos prosperar dentro del campo de la cultura libre, creando y fortaleciendo redes de pensamiento, y así crear interconexiones entre universidades, asociaciones, artistas y toda la sociedad.


Guiomar Sánchez Pallarès


6 de setembre de 2014

Més enllà de Picasso

L'art contemporani pot ser per a molts un escampall de formes i colors sense cap mena de sentit, però resulta curiós com l'inexpert en art destria quines obres considera art i quines titlla d'aberracions.

Dona plorant, 1937 Pablo Picasso
En general tothom aprecia l'art del Renaixement, el Barroc i el Romanticisme; moviments en els quals no només s'entén fàcilment el que hi ha representat a l'obra sinó que a més s'hi pot apreciar un esforç en la tècnica. Amb les primeres avantguardes del segle XX la dificultat tècnica esdevé cada cop menys apreciable, no obstant se sol acceptar que Picasso fou un geni de la pintura i se li permeten les formes cubistes doncs l'espectador encara es veu capaç d'intuir-hi què hi ha dibuixat. Més enllà del Cubisme el més habitual és trobar-hi barbaritats, com si el petit pas que va del Cubisme a l'Abstracció, el Futurisme, el Constructivisme rus o el Suprematisme fos ben bé una immensitat impossible d'assolir.

No es discuteix per què Picasso pintava estrany, però sembla alhora impossible d'acceptar que d'altres volguessin pintar estrany de manera diferent. Un dels moviments descendents del cubisme que té les seves premisses més clares és el Suprematisme: la supremacia en l'art del sentiment pur envers al món objectiu, el qual esdevé insignificant. Després d'un moviment artístic en el que hem deixat de donar importància a les formes del món objectiu quedant-nos només amb les formes geomètriques (Cubisme), no sembla tan estrany que el pas següent sigui acceptar les formes geomètriques com a representació en si del sentiment pur sense haver-se de relacionar amb el món objectiu.

Quadrat Negre, 1915 Kazimir Malevich

Tampoc podem oblidar que tot l'art, i especialment el contemporani, està estretament lligat amb el seu context creatiu, sinó el concepte “Història de l'Art” no tindria cap significat. Kazimir Malevich va donar sortida al Suprematisme amb l'obra “Quadrat Negre” l'any 1915 quan la Rússia governada per la Tsarina Alexandra amb l'ajuda de Rasputin es trobava immersa en la Primera Guerra Mundial. En un moment tan caòtic social i políticament no resulta tan extravagant la creació d'un art totalment deslligat del món i els seus objectes, en altres paraules la creació mitjançant la pintura d'una realitat alternativa on no hi tenien cabuda els problemes que assetjaven Europa.


Roda de bicicleta, 1913 Marcel Duchamp

Si durant la mateixa època Marcel Duchamp agafava objectes quotidians per convertir-los en art amb els seus ready-made, Kazimir Malevich anava més enllà fent que l'objecte artístic fos una representació d'un no-res doncs l'art hauria de ser únicament sentiment i no la materialització d'un objecte.


I els nostres lectors què en pensen? Consideraríeu l'obra de Malevich com a art? El govern de Stalin no només ho considerava representació artística sinó que ho veia prou perillós com per sotmetre el Suprematisme a la censura russa i fins i tot destruït algunes de les obres. Quin perill deuria veure Stalin en les formes geomètriques que no representen res material?

Supremus Nº 58, 1916 Kazimir Malevich

3 de setembre de 2014

Políticas públicas para una cultura libre. Tema 2 #encirc14


Cortamos una segunda vez el transcurso natural de nuestros artículos para advertiros que Gabino, miembro del equipo del Cultius, tal y como hizo Guiomar la pasada semana, se ha apuntado a un curso online, masivo, abierto y gratuito que organizan Ártica, Creative Commons Argentina, Creative Commons Uruguay, Fundación Vía Libre y Creative Commons Paraguay. Este curso, 'Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común' llega a su tercera edición cuestionando y aprendiendo sobre las políticas en cuanto a las libertades culturales, derechos de autor,  creaciones masivas, etc. y con el que, a través de diversos temas dados por la organización, escribirá las tareas y reflexiones consecuentes en este blog. Se trata de un curso completamente abierto que se puede seguir vía Twitter con el hashtag #encirc14.


Cuscus sahraui

Estaba pensando en cómo la administración local podía crear espacios para intercambios culturales libres, principalmente pensaba a nivel gastronómico, quizás porque estaba degustando un cuscus saharaui mientras pensaba, y porque el arte de cocinar, a veces, se olvida o se menosprecia, como si habláramos de un arte inferior. Y me he percatado de un problema mayor. En mi localidad existen instalaciones públicas dónde poder realizar, de forma abierta, intercambios culturales mediante, por ejemplo, la comida. Pero no se utilizan a no ser que se programen cursos des del municipio, que no acaban de cumplir con los objetivos. Es decir, no surge de forma espontánea la necesidad de relacionarnos en nuevos espacios donde conocer las culturas de nuestros vecinos más allá de conversaciones de ascensor o en la cola del mercado semanal. Hablo especialmente de barrios obreros, los cuales, en mi ciudad, se encuentran desvinculados del centro, no sólo a nivel de clase, sino a nivel geográfico y urbano, lo cual dificulta, aún más, la integración.
¿Realmente no existe la necesidad de relacionarnos? ¿De hablarnos mediante la riqueza que da el contacto con culturas diversas? ¿Esto se debe a la educación que recibimos? ¿En el norte del Mediterráneo hemos perdido, del todo, la perspectiva de intercambio cultural? ¿Des de la administración local como se puede facilitar el intercambio cultural si éste no se ve como una necesidad? ¿O es que los ayuntamientos se han limitado a crear espacios para recibir la subvención pertinente de la administración superior sin crear un discurso cultural? Y este es el problema, pensar que la cultura se crea a partir de instalaciones y no de una política que genere inquietud en su entorno. Si tenemos el espacio pero los vecinos no saben que existe, no sirve para nada. Y la ignorancia de quién es el vecino es el principal motivo por el que se generan recelos y disputas.
Ensalada balcanica
Por ello, el intercambio cultural libre, puede funcionar como mediador. Es decir, expresiones racistas, que en realidad surgen del clasismo, pueden ser atajadas mediante la cultura del conocimiento del otro. Y una buena manera puede ser la cultura gastronómica, a casi todo el mundo nos gusta comer y enseñar sus mejores platos, no es una propuesta rompedora, pero si que puede atraer a una amplia base social transversal; será en el intercambio cuando descubriremos, que algunos no somos tan diferentes, que otros sí, pero que su sabor es espectacular... Y no hablo solo de cocina, sino que este ejemplo me sirve, en tanto que la cultura gastronómica popular, carece de copyrights y creative crommons, la alta cocina, ya es otra cosa, y por lo tanto el acceso libre es aún más claro. Y si con una cultura básica, que además en mi ciudad es Patrimonio Inmaterial de la Humanidad, ya que se encuentra a orillas del Mediterráneo, tenemos problemas de intercambio, si hablamos de otros campos, como muchos de mis compañeros y compañeras de curso están haciendo, pues todavía es más complicado.
2 de 9 fm de los Xiquets de Tarragona
De hecho el intercambio libre que propongo no sería muy diferente al papel que hacen los castellers, otra expresión Patrimonio Inmaterial por la UNESCO, y que en Tarragona tienen gran acogida. Estas torres humanas se organizan en collas interclasistas, dónde todos hacen piña para un objetivo común: coronar y descargar la construcción humana. Esto, pero, no deja de tener una afición concreta, mientras que la gastronomía, vendría a ser como más democrática, es decir, más popular, todos y todas comemos y mancharnos las manos cocinando unos al lado de otros y degustando los platos, después, no sólo es un proyecto de cultura libre, sino que puede mediar en los recelos y discrepancias que tenemos los unos y los otros.








Gabino Martínez