26 de juliol de 2014

Julian Röder, el fotògraf del capitalisme


“El capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, i en què el capital s'inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d'obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.” [1]

Les definicions d'enciclopèdia es caracteritzen per intentar ser el més objectives possible, malgrat que en molts casos parlin de conceptes intrínsecament lligats a la societat en la que funcionen. No n'és una excepció el que coneixem com a sistema econòmic capitalista. Per als que hem nascut i crescut en aquest determinat model ens és difícil a vegades percebre l'efecte que aquest té en la nostra vida quotidiana i imaginar com seria tot plegat en un altre sistema econòmic.

Algú que hagi viscut fora d'aquest sistema pot no obstant veure els detalls als nostres ulls invisibles i mostrar-nos-els, algú per exemple que hagi crescut en un ambient comunista.
El fotògraf berlinès Julian Röder (Erfurt, 1981)
Aquest és el cas del fotògraf Julian Röder, nascut l'any 1981 a Erfurt (República Democràtica Alemanya) va créixer a Berlín on encara continua vivint avui en dia.


L'obra de Röder pretén mostrar les estructures econòmiques i de poder i les conseqüències de les seves decisions sobre la major part de la població des de punts de vista poc freqüents com són les fires d'armament, les protestes anti-globalització o els controls militars fronterers entre d'altres.
Temes quasi mai tractats o presentats com a amenaces a la seguretat de la ciutadania en els mitjans de comunicació habituals o Mass media, són conseqüències directes del model econòmic capitalista.



El cos principal del seu treball és un projecte de llarga durada batejat com “The Summits” o “Les cimeres” el qual mostra protestes contra les cimeres mundials (en especial les del G8) arreu del món.

Protestes contra la cimera del G8 a Gènova, Itàlia, 2001. (The Summits) Julian Röder

World of Warfare” (El món de les fires d'armament) engloba tota l'obra dedicada a la temàtica militar. Röder viatjà fins Abu Dhabi per visitar la fira més gran d'armament de l'Orient Mitjà.

Mission and Task” (Missió i feina) se centra en la militarització de les fronteres entre estats i del control dels moviments de població. Exemples en són el mur de Melilla o soldats a la frontera entre Grècia i Turquía.


Una altra temàtica central de la seva obra és el consumisme, englobat principalment en el projecte “Available for Sale” (En venta) on es mostren imatges de coneguts centres comercials en jornada de rebaixes. Un aspecte quasi normalitzat en la nostra societat i que sotmès a una reflexió purament racional esdevé una imatge surrealista.


Negocis en la fira d'armament d'Abu Dhabi. (World of Warfare)  Julian Röder.

Nen a la Fira d'armament d'Abu Dhabi. (World of Warfare) Julian Röder.

Human resources” (Recursos humans) se centra en les grans fires de béns materials, llocs que segons paraules del mateix fotògraf poden ser considerades el nucli del capitalisme.
“L'espectacle és el moment en que la comoditat ha assolit la total ocupació de la vida social, la relació entre el capitalisme i la comoditat no és solament visible en aquests llocs sinó que un ja no veu res més: el món que un veu és el món de la comoditat.

Treballant al servei de la comoditat, la gent ha passat a ser part de la societat de consum. He intentat sostraure els logos i les descripcions dels productes per donar èmfasi en l'artificialitat i crear un escenari on destaquin les persones com a engranatges en el simulat mecanisme del mercat opressiu”

Rebaixes en una coneguda botiga de mitjans audiovisuals. (Available for Sale) Julian Röder.


Al Zorro Club, Leipzig, 2002. (Love and Destruction) Julian Röder.



Altres projectes de Röder són “Lagos Transformation” (La transformació de la ciutat de Lagos) on es mostra la convivència entre caos i ordre en la ciutat més gran de Nigèria i “Love and Destruction” (Amor i destrucció) on immortalitza escenes de la joventut inconformista alemanya.

Malgrat ser encara un artista poc reconegut i amb relativament pocs projectes en el seu currículum, Julian Röder és ja un dels pioners en la personalització fotogràfica del capitalisme. En un futur que es presenta ple d'incerteses i d'alts i baixos, seran necessaris periodistes gràfics del seu talant que ens mostrin l'altra cara no tan amable de la història.

Rosa Mª Torrademé
rtorrato7@gmail.com



19 de juliol de 2014

512 Hores amb l'àvia de les performances

Si ens posem a parlar de les performances com a forma d'art conceptual no trigarà en aparèixer el nom de Marina Abramovic. Nascuda a Sèrbia el 1946, l'artista resident a Nova York porta més de trenta anys explorant l'art, la ment i el cos per reinventar el seu art. La seva última performance va ser al 2010 al MoMA de Nova York abans de posar-se a col·laborar amb el nou disc de Lady Gaga, Artpop, però aquest estiu ha tornat a la càrrega i ho fa més a prop nostre, a Londres.

The Artist Is Present (2010), MoMA

512 Hours és el nom d'aquesta nova performance com també n'és la durada. Des del passat 11 de Juny i fins al 25 d'Agost Marina Abramovic obre, literalment, les portes de la Serpentine Gallery. Els visitants no sempre trobaran el mateix a l'interior d'aquesta petita galeria ubicada al vell mig del famós Hyde Park, però tot el que s'hi esdevé allà està estretament relacionat amb el Mètode Abramovic, és a dir amb els exercicis desenvolupats per l'artista per a la reflexió i relaxació, per al control i percepció del cos, de la ment i del jo.

Mètode Abramovic. Col·laboració de l'artista amb Lady Gaga

És precisament per aquesta naturalesa del mètode que és recomanable visitar la Serpentine Gallery a soles, per poder prendre el temps necessari per abraçar cadascuna de les activitats que es succeeixen en les tres sales. Per a un major gaudi de l'experiència fins i tot està prohibida l'entrada amb telèfons, bosses, abrics o qualsevol mena de dispositiu electrònic.

Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours
Un cop dins de la sala principal instintivament tothom recolza l'esquena contra la pared per contemplar què hi ha allí. Què hi ha per veure? A què ve tant d'enrenou a la comunitat artística? No triga en apropar-se un dels joves col·laboradors, o la pròpia Marina Abramovic, que sota les directrius de l'artista guien els visitants per l'edifici. No sol passar massa estona fins que el visitant deixa de ser un observador i comença a formar part de l'acció artística prescindint fins i tot dels col·laboradors. La idea d'energia que sona tant esotèrica quan l'artista en parla en entrevistes esdevé molt real de cop i volta, gairebé quelcom tangible. Tota la gent fent el mateix exercici en cada una de les sales crea una energia que t'arrossega a participar de l'exercici. No per coacció de ser l'únic exclòs d'aquest petit món privat que es crea sinó per una fluïdesa de moviment del teu propi cos que s'uneix a l'acció involuntàriament.



Irònicament dins de 512 Hours no hi pots comptar les hores. El temps passa volant. S'atura. En perds la noció per complet. Tothom va pausadament d'una sala a l'altra, provant les diferents activitats o tornant a repetir aquella amb la que cadascú es sent més segur. Prens consciència del teu cos, de com es mou, de com el pots moure; de la teva respiració, inspirant profundament; de la teva ment, que un cop relaxada i sense pressions s'enfila en profundes reflexions.


Si aquest estiu passeu per la capital britànica us convidem a allunyar-vos de les multituds dels llocs més turístics per viure una experiència diferent. Sense pagar ni una lliura Marina Abramovic en persona us obrirà les portes a un nou estadi artístic on podeu començar el vostre camí de reflexió.

Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours

12 de juliol de 2014

Per Sant Agapito el CC surt al carrer!



El passat dissabte 5 de juliol se celebrava una festa molt curiosa en un dels racons amb més encant de Tarragona: Sant Agapito’s day al carrer Compte, també anomenat Pilon’s street, pel seguit de pilons de colors que l’omplen de costat a costat.

Aprofitant aquesta diada tan original i artística, part de l’equip del Cultius Culturals i algunes col·laborades vam decidir fer un acte offline -el segon, si tenim en compte la #MuseumSelfie del febrer passat, en la que vam fotografiar-nos les cares rere un museu. D’aquesta manera, el Cultius Culturals ha sortit al carrer per pintar un piló!




El Carrer Comte abans de la remodelació. Fotografia: DelCamp.cat
Podria haver estat un dia de Sant Agapito Bis, però no va ser exactament així, la commemoració d’aquest sant, no cau, precisament, a primers de juliol (i mira que se’n troben fins a cinc en el santoral!), el que sí que va estar a punt de caure van ser algunes construccions del carrer Comte de Tarragona l’any 2005 per culpa d’un moviment de terres. Així, per recordar aquella data en la que el carrer va perdre gran part del seu veïnat, es celebra, any rere any, Sant Agapito’s Bis Day. Ca l’Agapito és com es coneix una de les cases de la plaça del Pallol, que queda just darrera del mateix carrer, i va ser la inspiració per posar nom a la festa. Una festa que té com a acte central la Pilon’s Parade, i és que per tal que els vehicles no aparquessin sobre les voreres, es va instal·lar una pilonada exagerada per un carrer tan estret com aquell. Després que l’any 2010 el carrer patís una important remodelació per implantar el pla de mobilitat de la Part Alta, les voreres, van desaparèixer, i en conseqüència els pilons perdien, segons algunes persones i entitats, la seva utilitat, però de feia temps, la seva utilitat era la d’inspirar, la d’inspirar a artistes any rere any.


D’aquesta manera, i com a vuitè any consecutiu, a principis de juliol se celebra aquesta “pintada” de pilons en la que hi pot participar tothom lliurement. Famílies, artistes, entitats i grups d’amics es reuneixen per pintar un piló cadascú, deixant-hi petjada durant un any.
 



El nostre piló!

El CC vam decidir que nosaltres també volíem deixar-hi constància! I ho vam fer amb un piló poètic; l’objectiu, doncs, era pintar-lo d’alguna manera i després posar-hi els versos d’un poema, concretament ‘Las moscas’ d’Antonio Machado, dedicada a aquells petits èssers que ens acompanyen els estius i que acostumen a habitar els carrerons estrets i humits, com són precissament els encantadors carreronets de la Part Alta de Tarragona! 






D’aquesta manera vam decidir crear un degradat de colors violeta-fuxia i marró-ocre, d’ambient brut i caòtic, perfecte per a l’hàbitat mosquil, fet amb esmalt acrílic, que contrastava amb la pintura blanca a base d’aigua amb que havíem fet la primera impressió, donant un efecte de craquelat. A sobre d’això, el poema i el dibuix de tres petites mosques, que us convidem a cercar si mai passeu per aquest carrer!

Us deixem, doncs, amb el poema i una selecció de fotografies de l'evolució del primer piló del Cultius Culturals! :)




Las moscas, A. Machado

Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.









Guiomar Sánchez
 Gabino Martínez

Amb la col·laboració artística de
Cinta González
Alba Benedicto