Una petita sala
del Muzej Suveremene Umjetnosti Zagreb (Museu d’Art Contemporani), ens mostra
una petita, o no tant petita, realitat. La de l’homofòbia als Balcans. Es tracta de l’obra d’Igor
Grubic, East Side Story.
 |
| Instal·lació East Side Story d'Igor Grubic al Museu d'Art Contemporani de Zagreb |
A la dreta, unes
coreografies posen encara més tensió a la realitat que es pot seguir per la
pantalla esquerra. Allà, s’intercalen imatges de dues manifestacions, una a
Belgrad (Sèrbia) i una altra de la mateixa Zagreb (Croàcia). Les manifestacions
reivindicaven la visibilitat de l’homosexualitat, però en ambdós casos es van
trobar amb la violència, física i verbal, de grups d’extrema dreta organitzats,
on s’afegiren diversos transeünts, potser no de forma espontània, en tant que
portaven sobre si mateixos, uns prejudicis instal·lats en els seus cervells. L’ultra
nacionalisme va portar a crear un imaginari molt concret de quina era l’essència
de les ètnies que van permetre la massacre entre elles i la destrucció de Iugoslàvia;
i entre molts altres elements, hi havia el tipus de família, basat en
religions, teòricament, diferents, però que portaven sobre si mateixes, les
mateixes conclusions.
 |
| Notícia poblicada al bloc LGTB+ "dosmanzanas" |
Estem parlant de no encara quatre anys. De fet, fins el setembre passat, no es va recuperar una manifestació similar a Belgrad, tot i la prohibició de la mateixa, sota l’excusa governativa, que no es podia garantir la seguretat. I que per tant, cedia tota la sobirania als grups ultra conservadors, que exigien, precisament, que no es celebrés, tot i la poca presència, real, o teòrica, dels mateixos, tant a nivell social, civil o polític.
 |
| Exterior del Museu d'Art Contemporani de Zagreb |
La grandesa de l’obra,
recau, a banda de que estigui exposada en una de les ciutats protagonistes dels
actes homòfobs, en la interpretació dels quatre ballarins i ballarines, que en
el mateix escenari on es produïren els fets, van presentar la seva pròpia visió, i com a través de la
dansa es pot representar, fins i tot, la manipulació o l’autoengany. Però al
mateix temps, ens exposa, en els mateixos escenaris, escenes de pau i reconciliació,
mitjançant una dansa allunyada de la violència.
L’homofòbia és
una patologia que està present en moltes cultures, països i tradicions. Però
que cal posar-hi remei. I obres com aquestes, de ben segur, que no deixen indiferent
a cap usuària o usuari del Museu, ja que aquesta és la intenció d’Igor Grubic.
Una cosa és el que ens han ensenyat fins el moment, de com ens han educat, de
quina manera els mitjans de comunicació ens maquillen uns fets, de com les ideologies
poden arribar a utilitzar una condició sexual per unificar, els seus, enfront d’un
enemic inventat. I una altra, la realitat de les persones, i de com els seus
actes sexuals, de amb qui comparteixen o deixen de compartir els seus orgasmes,
sempre que siguin consentits, òbviament, no representen cap amenaça per ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada