27 de desembre de 2014

Porteu-vos bé o en comptes de St. Nicolau vindrà el Krampus

Cel gris clar tirant a quasi blanc, arbres despullats i camps adormits esperant l'arribada de la primavera, carrers buits i fred sec que no cala però que va pujant lentament dels peus cap a les cuixes fins arribar al cap, i que un cop allí, es converteix en milers d'ínfimes agulles que es claven insistentment al crani.

A principis de desembre l'hivern ja es fa notar malgrat no haver començat oficialment i els habitants del sud d'Alemanya esperen amb paciència que tornin les bones temperatures. La canalla mentrestant, aliena a les possibles preocupacions dels seus pares sap que aviat s'acabarà l'any i que ha arribat l'hora de jutjar el seu comportament.

Aquesta tradició tan arrelada en el món cristià troba representació en diverses figures del costumari popular segons la zona geogràfica on ens situem: els Reis Mags a casa nostra o St. Nicolau i els seus derivats posteriors (Santa Claus o Pare Noel) a l'Europa continental i els EUA. Seguint el calendari gregorià i la tradició catòlica, està previst que Ses Majestats facin acte de presència la nit del 5 de gener, quasi dues setmanes després del naixement del nen Jesús. St. Nicolau en canvi arriba exactament un mes abans (casualitat?) i a diferència dels reis mags, no penalitza, sinó que la seva funció és únicament la de premiar els bons minyons.


Nikolaus von Myra (Icona russa d'Aleksa Petrov, 1294)










 Wikimedia Commons


La figura de St. Nicolau ja amb variants dins el propi continent europeu (especialment en l'església evangèlica) va ser posteriorment exportada pels emigrants que van repoblar els actuals EUA i va anar mutant fins acabar amb la figura de Santa Claus. A més, no només en va canviar el nom sinó també el dia oficial, passant del 6 al 25 de desembre. Ja entrats al segle XX, concretament l'any 1931, l'empresa Coca­Cola va canviar el color tradicional verd del sant europeu pel color vermell corporatiu.
Avui en dia St. Nicolau és present als Països Baixos (el qual arriba en vaixell procedent d'Espanya), Alemanya i Luxemburg. A causa de la globalització, Santa Claus ha esdevingut també un personatge àmpliament reconegut en aquests països i en general a tot el món occidental.

En el cas d'Alemanya, els nens pengen un mitjó per tal que St. Nicolau els porti petits regals (caramels, mitjons, xocolata...) mentre que Santa Claus arriba dies més tard carregat de joguines.

Obra de Thomas Nast's: "Merry Old Santa Claus", edició de 1881. Va asentar la fisonomia de la imatge del Santa Claus modern, Wikimedia Commons



Però qui va ser St. Nicolau? Va existir realment o és un personatge fruit d'una llegenda? Alguns autors diuen que la figura de St. Nicolau està basada en Nicolau de Myra (finals del s. III principis del s. IV dC), bisbe de Myra (avui Demre, Turquia) en aquells temps part de l'Imperi Romà i posteriorment del Bizantí. De la seva vida no se'n sap massa a ciència certa, entre algunes dades proporcionades per les fonts consultades hi ha la que afirma que durant la persecució cristiana de l'any 310 dC va ser empresonat i torturat o que va repartir tota la seva riquesa entre els pobres.

No obstant altres texts consultats afirmen que realment la figura de St. Nicolau és una compilació de dos personatges històrics, un dels quals sí és Nicolau de Myra i l'altre Nicolau de Sion (s. VI), també bisbe, però de Pinara (Turquia). Aquesta falta d'informació va provocar l'aparició de diverses llegendes sobre la seva persona, les quals han contribuït a augmentar­-ne la simbologia. La més representativa és potser la que explica la tradició de penjar mitjons i rebre regals.
“Fou un home que tenia tres filles i que malgrat que en el passat havia gaudit d'una fortuna abundant, s'havia empobrit fins al punt de no poder pagar la dot de les seves filles. Això significava que probablement aquestes no es podrien casar i acabarien prostituint­-se per poder sobreviure. Sentint el plany de les joves, Nicolau decidí ajudar­-les però sense que la família hagués d'avergonyir­-se en públic per haver rebut caritat. Una nit entrà a la casa de la família i llençà tres bosses plenes de monedes, una per cada filla, a través de la finestra.”

Un cop explicat una mica el context del personatge de St. Nicolau, un es pot preguntar què passa amb els infants que no s'han portat bé? Si St. Nicolau i Santa Claus només duen regals qui s'encarrega d'escarmentar i espantar la mainada? Aquí és quan entren en joc els segons protagonistes de l'article d'avui, els anomenats Krampus.
Els Krampus (de l'alemany antic Krampen, traduït com urpa tot i que també es pot referir a quelcom sec, sense vida) són personatges folklòrics en contraposició a St. Nicolau típics de Baviera (sud d'Alemanya), Àustria, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Txèquia, Tirol i part del nord d'Itàlia i de Croàcia. La seva funció és castigar els nens i nenes que s'han portat malament ja sigui espantant­-los o fuetejant­-los al cul.

Figura del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba


Físicament els Krampus intenten emular el diable, així com també animals mitològics típics dels Alps amb màscares (tradicionalment de fusta, avui en dia d'altres materials més lleugers) i amb dos o més banyes de grans dimensions que recorden lleugerament als diables dels Pastorets però molt més corpulents i carregats. Empren molts materials i símbols del món ramader, com pells de vaca, xai o cabra i diverses esquelles grans penjades a la cintura o a l'esquena. Per castigar duen fuets, a vegades de llargades considerables. Un altre punt en comú amb els diables catalans és l'ús del foc, tot i que no sempre s'utilitza. L'origen de la tradició es situa a l'antic Imperi dels Habsburg i té també la seva llegenda associada, que reproduïm a continuació:

Personificació del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba



“En un poblet d'Àustria hi vivia una família amb dos fills. Els pares eren bastant infeliços ja que un dels fills es portava molt malament i no els obeïa. La mare li repetia contínuament que si no canviava de comportament el Krampus se l'emportaria, però el nen no semblava fer­-ne cap cas. Quan fou el dia de St. Nicolau, els bons minyons foren premiats amb regals i alhora un Krampus extremadament lleig, amb grans banyes i ulls brillants trucà a la porta de la família del fill que no es portava bé. El Krampus preguntà als pares si volien que s'emportés el fill. Els pares no havien demanat cap Krampus i cregueren que era un veí que s'havia disfressat per tal d'escarmentar el fill així que li digueren que sí. El Krampus els preguntà si n'estaven segurs i novament els pares respongueren que sí. Finalment, el Krampus ho preguntà per tercera vegada i davant la resposta afirmativa dels pares, agafà el nen i se'l emportà. A fora se sentí un crit angoixant de l'infant i seguidament es feu el silenci. Quan els pares sortiren per mirar cap on el Krampus s'havia endut el nen no trobaren cap petjada, només la neu verge acabada de caure. Ningú tornà a veure el nen mai més i la mare plena de remordiments no trigà en morir de pena.”



Krampus. Fotografia de Jaume Villalba


Rosa Mª Torrademé
rtorrato7@gmail.com
Vídeos sobre la desfilada del Krampus a Munic

https://www.youtube.com/watch?v=PEIjl5Jtmj0#t=10

https://www.youtube.com/watch?v=wdsgJfP­2Iw

https://www.youtube.com/watch?v=zsmfLoMyjMM


 

Més info:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/12/01/actualidad/1354385031_073581.html
http://www.escalofrio.com/n/Misterios/El_Krampus/El_Krampus.php
http://de.wikipedia.org/wiki/Nikolaus_von_Myra
http://www.nikolaus-von-myra.de/legenden/
http://www.erzbistum-muenchen.de/Pfarrei/Page007886.aspx 

http://de.wikipedia.org/wiki/Krampus
http://www.nikolaus.nl/krampus/
http://www.mein-oesterreich.info/brauchtum/krampus.htm




Altres articles de Rosa Mª

20 de desembre de 2014

De l'Art en el Seté Art

 Ahir es va estrenar als cinemes espanyols Mr. Turner, la nova pel·lícula de Mike Leigh protagonitzada per Timothy Spall i on es narra la vida d'un dels artistes més importants en la pintura britànica: Joseph Mallord William Turner.

Tot i ser un films d'intenció biogràfica no ens hem de prendre al peu de la lletra tot el que s'hi representa doncs ja sabem que el cinema té tendència a exagerar o modificar per tal d'aconseguir una millor trama argumental. Aquesta és, de fet, la principal diferència entre una pel·lícula i un documental. Encara que tots dos són formats cinematogràfics el documental ha de ser completament objectiu amb intenció d'explicar només veritats mentre que una pel·lícula és subjectiva, és una història més o menys veritable explicada sota el punt de vista del director.

Tot i així, els films biogràfics són una bona manera per donar un cop d'ull a alguns aspectes de la vida dels artistes alhora que ajuden a crear un context visual del món que va originar les seves obres. És per això que avui recollim 10 films d'aquest segle que ens permeten imaginar com podria ser la vida d'aquests artistes:

Pollock (Ed Harris, EUA, 2000)
Ed Harris dirigeix i protagonitza aquest film que mostra un retrat amarg sobre Jackson Pollock desde el seu camí cap a la fama fins a la seva mort. Destaca la importància de la seva dona, Lee Krasner (Marcia Gay Harden), en l'esdevenir de la seva carrera i ens ofereix també una mirada al procés creatiu de Jack “The Dripper”.

Frida (Julie Taymor, EUA, 2002)
Basat en el llibre Frida: una biografia de Frida Kahlo de Hayden Herrena, aquest film guanyador de dos Oscars i amb la també mexicana Salma Hayek en el paper protagonista explica com la seva fractura múltiple de columna i la seva turbulenta relació amb Diego Rivera van influir enormement en la seva creació pictòrica.

La Joven de la Perla (Peter Webber, Regne Unit i Luxemburg, 2003)
Basada en el llibre homònim de Tracy Chevalier, aquesta pel·lícula ens mostra la vida del pintor holandés Johanes Vermeer (Colin Firth) a través de Griet (Scarlett Johanson), la serventa que inspiraria una de les obres més famoses de l'artista.

Modigliani (Mick Davis, França, 2004)
Escrita i dirigida per Mick Davis, aquest film ens fa un bon retrat de la vida d'artista a Paris a principis de la dècada de 1920. No només veiem la relació de rivalitat entre Amadeo Modigliani i Pablo Picasso sinó també el procés d'alcoholisme i bogeria que marcaria la darrera etapa del pintor italià.

Los Fantasmas de Goya (Milos Forman, Espanya i EUA, 2006)
Stellan Skarsgard, Natalie Portman i Javier Bardem protagonitzen aquest film que il·lustra el context història de l'Espanya de finals del segle XVIII sota el punt de vista de Francisco de Goya (Skarsgard).

Caravaggio (Angelo Longoni, Itàlia, Espanya, França i Alemanya, 2007)
L'única Tv-Movie de la nostra selecció està protagonitzada per Alessio Bonni en el paper de Michelangelo Merisi da Caravaggio. És un intens drama amb amor, violència i passió amb el qual es mostra la degradació de bogeria de l'artista italià.

Sín Límites (Paul Morrison, Regne Unit i Espanya, 2008)
Javier Beltrán i Robert Pattinson interpreten respectivament a Federico García Lorca i Salvador Dalí en una versió romàntica de la relació d'amistat-odi entre els dos artistes. No obstant el film fa un bon retrat de l'Academia de Estudiantes de San Fernando, centre artístic i cultural de l'època on es forjà la relació entre G. Lorca, Dalí i Luis Buñuel.

Renoir (Giles Bourdos, França, 2012)
Aquest film es serveix de la figura de Catherine Hessling, última model de l'impressionista Pierre-Auguste Renoir i primera actriu en els films del seu fill Jean Renoir, per mostrar la vida de pare i fill, l'un al final de la seva brillant carrera i l'altre mirant encara de descobrir-se a si mateix.

Camille Claudel 1915 (Bruno Dumont, França, 2013)
Bruno Dumont va escriure i dirigir aquest drama protagonitzat per Juliette Binoche en el paper de l'escultora Camille Claudel, qui mantingué una relació amb Auguste Rodin, quan el 1915 la seva família la va internar en una residència per a pacients mentals.

Mr Turner (Mike Leigh, Regne Unit, França i Alemanya, 2014)

En la pel·lícula que ha donat peu a aquest article descobrim un Turner estretament lligat al seu pare, que viu intensament les seves relacions amoroses i que, com per tots és sabut, revolucionà la pintura britànica.

13 de desembre de 2014

Fotografia i activisme. Genoveva Seydoux



L'entrevistem fent el vermut
Fotoreportera, sociòloga, escriptora, activista… ens trobem al centre de Tarragona; al pis de la Genoveva Seydoux, El Gràfic de Tarragona, Geno per als amics. Vermut ben fred, una llimona, olives, i uns pinxitos en forma d’elefant. Una estona xerrant amb la Genoveva. Nascuda a París, graduada en INEF a Marsella i doctorada en sociologia a Siena. Tota una vida voltant pel món!



A més a més té dues malalties cròniques: sensibilitat química múltiple i encefaliomelitis miàlgica (síndrome de fatiga crònica), que li han marcat tant vitalment com a l’hora de realitzar les seves creacions. Però com va començar tot? El dia que l'acomiadaren de manera improcedent de la seva feina, a Barcelona, l'any 2004; a través de la que, i gràcies al finiquito, es comprà la seva primera càmera fotogràfica digital, una compacta de gama alta. Iniciava la seva dedicació a la fotografia. A partir d'aquí comença a observar i a realitzar fotografies de caire sociològic, fixant-se en la gent, els petits detalls, les vivències, etc.









Les seves fotografies tenen dues vessants: per una banda la fotografia periodística, de lluita, de manifestacions i concentracions, amb la que aconseguí, aquest 2014, el premi '1r de maig' al reconeixement per la seva tasca periodística, del sindicat UGT (Unió General de Treballadors). De l’altra la més artística, fent fotografies sobretot de fauna i paisatge, així com la seva primera sèrie sobre el cos. Instantànies fosques i colpidores que realitzà per tal d’acceptar la malaltia, l'aïllament social, i que li valgueren la seva primera exposició, el 2005 a Barcelona, al bar d’un amic; i el cartell d'una publicitat per una empresa de joies (Watx)


Vèrtebres. Exposició Autofotografía de una soledad, 2005

Ha estat, doncs, mitjançant la creació artística que ha canalitzat unes malalties, greus per si mateixes, a les que li hem de sumar el poc reconeixement social que tenen; aquests dos elements li han donat a la seva obra un caràcter personal i íntim, perquè més enllà de la força que desprenen interpel·len a l'espectador a fer-se preguntes de la seva pròpia vida. No és només un crit de dolor, és també un crit contra un model de vida químic i contra l'estigmatització de tot allò que no surt als mitjans.

A partir d’aquí anà fent diverses exposicions, com la de Tempesta Normanda, on recollia una sèrie basada en la violència oceànica quan xoca amb la terra. Però les seves imatges, lluny de representar violència, desprenien fins i tot serenor, era un joc, un diàleg entre l'escuma salada i les herbes i roques que rebien el vendaval.


Tempesta Normanda, 2013



De forma paral·lela comença a fer fotoperiodisme i reportatges fotogràfics de manera freelance. El seu primer projecte foto-periodístic és a través d’Amnistia Internacional a Tarragona, al 2008. Més endavant es connecta i retrata la vida del moviment 15M i, juntament amb una companya perodista, crea PGFotografia, que duraria un temps. Fa un any va decidir obrir el Gràfic de Tarragona, un espai web a través del qual volia mostrar els seus reportatges foto-periodístics de manera més anònima, com per agafar distància amb allò que fotografiava, ja que ella mateixa és una peça més de l'activisme, i no renega d'això, sinó per a que s'entengués que la seva lectura anava, i va, més enllà de la seva persona, de la seva ideologia política. Per això el que trobem com a resultat és un diari de la lluita al carrer, de qualsevol lluita al carrer, desvinculant-se i alhora unint-se a totes i cadascuna de les lluites socials del Camp, essent així un altre mitjà on visualitzar tot allò que els mitjans de comunicació tradicionals no han situat en les seves portades i prioritats periodístiques.


"Seguirem decidint, seguirem desobeint", Mani 8M 2014



Actualment es troba realitzant un projecte fotogràfic basat en la visibilització d’aquestes malalties tan poc conegudes com és la sensibilitat química (SQM) i encefalomielitis miàlgia (EM-SFC), comptant amb l’ajuda de companys que també la pateixen, i reflectint el dia a dia de les seves vides.
També ha participat de projectes literaris, il·lustrant novel·les i poemaris o escrivint ella mateixa. Us animem, doncs, a que descobriu la seva obra i seguiu els seus projectes de ben a prop!

Finalitzem dient dues coses: la primera és donar-li les gràcies per l'entrevista, o més ben dit per tots els moments compartits amb ella i les xarrades; la segona és que hem volgut agrair-li totes les fotos que ens ha cedit en aquest blog, no només en aquest article sinó en d'altres en els que hem il·lustrat amb imatges seves, i ho hem volgut fer amb la compra d'un dels seus calendaris, que cada any realitza i ven per tal de comprar material per als seus reportatges, essent el d'aquest any de paisatges de Normandia, al nord de França, i que serà sortejat aquest mes de desembre. En vols un? Només has de seguir les instruccions que t'expliquem aquí o enviar-nos un mail a info@cultiusculturals.cat



 
Entrevista de: 
Guiomar SánchezPallarès
Amb la col·laboració de: 
Gabino Martínez Muñoz

6 de desembre de 2014

La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky



Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya - La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!

El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de 'L'home nou', a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte
Proun 6. 1919. Cedida
Proun 30. 1919. Cedida.
Però qui és El Lissitzky i què feia? L'exposició se subitula: l'experiència de la totalitat, i és a partir d'aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d'Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.
Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l'administració, i que a sobre, enlloc d'un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L'antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre's una obra d'aquestes característiques. I és que l'ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l'espectador partícip de l'obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l'èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l'ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.
https://articulacioncultural.files.wordpress.com/2014/12/15404160389_056a27c808_n.jpg
Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l'art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l'exposició, perquè per a ell, l'autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.






Gabino Martínez Muñoz
Guiomar SánchezPallarès


Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya - La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.



5 de desembre de 2014

La Grossa del Cultius!

Aviat, molt molt aviat, farem dos anyets, concretament el 25 de febrer; i per a aquest gran esdeveniment estem preparant un seguit de sorpreses. La primera de totes és aquesta: el nostre primer sorteig!!!! El guanyador es farà públic el dia 22 de desembre!


D'aquesta manera volem donar-vos la oportunitat de guanyar, de la manera més senzilla possible, un calendari 2015 handmade: dissenyat i executat per la fotògrada Genoveva Seydoux, una gran amiga del blog i de la que hem realitzat aquesta entrevista. Es tracta del seu catorzè calendari, que proposa cada any per tal de subvencionar-se el material fotogràfic per a la temporada següent. Aquesta vegada amb fotografies en blanc i negre dels paisatges de Normandia, mostrant la quietud, però alhora la força i el dramatisme dels pasiatges d'aquesta regió. 

El vols? Doncs només has de:

A Facebook



O a Twitter 



29 de novembre de 2014

Maltusianisme: el musical ?

Si sabeu què és el Maltusianisme potser us sobta saber que aquest 2014 ha arribat al West End de Londres un musical basat en aquesta teoria demogràfica, econòmica i sociopolítica. Però anem per parts: què és el Maltusianisme?

Retrat de Tomas Malthus (per John Linnell)
Rep el nom gràcies al seu creador Thomas Robert Malthus (1766-1834), economista i demògraf anglès amb una visió força pessimista del món. El 1798 Malthus va publicar la seva teoria en l'Assaig Sobre la Població, on exposava que la població està destinada a la pobresa i l'extinció doncs el creixement de la població és geomètric (és a dir amb una progressió 1-2-4-8-16-32...) mentre que els recursos que en permeten la subsistència tenen un creixement aritmètic (per tant a un ritme 1-2-3-4-5-6...). D'aquesta manera la població creix a un ritme exponencialment més gran que els recursos que la mantenen i per tant la qualitat de vida és redueix fins arribar a un punt conegut com a catàstrofe maltusiana en què els recursos s'esgotarien i la vida humana desapareixeria.

Per tal d'aconseguir un equilibri entre humanitat i recursos, Malthus assenyalava que hi ha alguns obstacles al creixement de la població: tant els privatius (o voluntaris) com la castedat o el control dels matrimonis, així com els destructius (o involuntaris) com les guerres, fams i epidèmies. Per tant si les catàstrofes de la natura no són suficients per aconseguir el balanç necessari per a una llarga subsistència de la humanitat és llavors l'Estat el que ha potenciar l'equilibri si cal amb la creació de guerres o epidèmies. Per exemple, segons Malthus, el pa hauria de ser l'aliment més fàcilment adquirible doncs plena l'estómac però no aporta nutrients, i s'haurien de facilitar condicions de vida insalubres i mètodes anticonceptius per a les classes proletàries.

Thomas Malthus va influir en molts teòrics posteriors. La primera onada de Neomaltusianisme va veure la llum a principis del segle XX, fins i tot a casa nostra amb la fundació a Barcelona de Sección española de la Federación Universal de la Liga de la Regeneración Humana amb Nelly Roussel i Luis Bulffi de Quintana, qui seria empresonat després de la publicació del llibre Huelga de Vientres (1906) promovent la limitació de la natalitat i maternitat entre els pobres.

Poster de Urinetown: The Musical  (Font: urinetown.co.uk)
Ara bé, com s'inclou tot això en el món feliç dels musicals? En aquest sentit Urinetown: The Musical és una mica diferent dels seus germans de Broadway i, fins i tot, se'n riu del gènere musical cantant a l'espectador que això és una obra i hi ha coses que no es descobreixen fins al segon acte. Creat l'any 2001 per Greg Kotis i Mark Hollman, Urinetown ens mostra un futur on, després de 20 anys de sequera, les teories malthusianes s'han portat a l'extrem i quelcom tan bàsic com orinar ha estat privatitzat i la població només pot fer les seves necessitats pagant per usar un dels lavatoris de Urine Good Company. Si algun pobre ciutadà no pot pagar les elevades tarifes i embruta els carrers és enviat a Urinetown, un lloc del que mai ningú retorna. Aquest concepte, juntament amb l'elevat control que UGC té sobre la societat recorda inevitable el 1984 de George Orwell, una novel·la que també veu de les fonts del Malthusianisme.

Bobby Strong planta cara a Ms Pennywise. Comença la revolució a Urinetown: The Musical (Font: urinetown.co.uk)


Urinetown, però, és també un reflex de qualsevol revolució o lluita política dels nostres temps. Hi ha una gran companyia que només mira per l'augment dels seus ingressos mentre que la classe política és representada per un Senador totalment comprat pels maletins d'efectiu que li ofereix la companyia. El funcionaris recolzen amb goig la companyia fins que no veuen que el bàndol vencedor serà el dels revolucionaris; la força policial, en canvi, és fidel fins al final però gaudeixen d'una manera quasi macabra les sagnants persecucions dels que gosen pixar al carrer. El revolucionaris, però, no estan tampoc lliures de culpa. Tot i que comencen sent els bons de l'obra, carregats de bones intencions per aconseguit la llibertat, durant el segon acte la corrupció arriba també a les seves ments i l'idea d'embrutar-se les mans amb sang els resulta molt atractiva.



Bobby Strong sota la brutalitat policial que impregna el musical.  (Font: urinetown.co.uk)

Com passa a l'obra de George Orwell, Urinetown: The Musical permet reflexionar molt sobre el món actual i el final amarg només fa que accentuar aquesta reflexió i ens permet plantejar-nos seriosament si aquestes distòpies són més possibles del que ens pensem. Un futur on cal pagar per orinar és realment una extravagant fantasia?


22 de novembre de 2014

Els castells: art efímer, art etern. Part II

Les ganes que tenia de dur a terme un article sobre els castells i la seva relació amb l’art, ha fet que un article que havia de ser curt i concís hagi esdevingut un article dividit en dues parts. Després d’escriure la primera part de l’article, on explicava la motivació per dur a terme aquest i on feina una descripció dels diferents monuments castellers que hi ha a Catalunya, des de la dècada dels anys 50 fins els anys 60, arriba la segona part on podrem veure les escultures castelleres més transgressores i fins hi tot més polèmiques.
Si ens situem, ara, a la dècada dels anys 80, trobem a la Plaça de la Vila de Torredembarra l’escultura dels “Castellers”. Aquesta, va ser inaugurada l’1 de novembre de 1981, Diada dels Nois de la Torre, així doncs aquest pilar de 6 va ser un monument en honor d’aquesta colla. L’escultor fou Francesc Olivé i està elaborada en bronze. Consta d’un pilar de sis, com hem esmentat amb anterioritat, recolzat sobre una gran base de pedra.
Sense moure’ns de la mateixa ciutat, al carrer Pompeu Fabra, trobem l’obra de “L’Enxaneta” elaborada per Carles Planas i Pons l’any 1985. Aquest no és tracta d’un conjunt escultòric si no que parlem d’una sola figura que representa un enxaneta i està feta en honor a David Sánchez xiquet de la colla que va morir en caure d’un castell. Està fet de pedra i la seva composició és fins al moment la més transgressora. Sobre quatre pilars elaborats amb obra vista s’eleva una estructura prismàtica en forma de triangle, sobre la qual s’intueix el relleu del nen.

"Castellers" (Plaça de la Vila, Torredembarra, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

"L'Enxaneta" (Carrer Pompeu Fabra, Torredembarra, Tarragonès).



Si ens desplacem ara a la localitat més propera a Torredembarra, és a dir Altafulla, ens trobem situat a la Plaça del Pou el monument als castellers anomenat “Pilar de 8”. Fou inaugurat el novembre de 1989 durant la Festa Major de Sant Martí, patró del poble. El monument fou dut a terme per Martí Royo i Tàrraga, està elaborat en terracota i tècnicament tot i que el títol no ho esmenta, és un pilar de 8 amb folre i manilles. A diferència de les altres escultures que hem vist, la majoria d’elles situades al centre de les places, avingudes o carrers, aquesta és situa en un angle entre dues cases aprofitant el vèrtex triangular per donar forma al castell. Així doncs, solament podem observar el monument des d’una vessant.

"Pilar de 6" (Plaça del Pou, Altafulla, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Des de la Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a Barcelona, ens arriba l’escultura anomenada “Pom de dalt”. L’anomenat pom de dalt, fa referència a la canalla que composa els últims tres pisos del castell (dosos, acotxador i enxaneta). Fou elaborada per l’escultor Francesc Anglès i Garcia, metge del mateix hospital, l’any 1993. Està executada en bronze, la mida és superior a la real d’un pom de dalt, està col·locada sobre una base de pedra i mesura aproximadament 2 metres d’alçada. D’aquest conjunt destaca, el seu realisme, la manera tant excel·lent de tractar el bronze així com el treball tècnic de les posicions dels castellers, realment molt ben plasmades.


"Pom de dalt" (Unitat de Traumatologia i
Rehabilitació de l'Hospital Universitari
Vall d'Hebron, Barcelona, Barcelonès)
Fotografia: www.google.cat 


L’any 1997 a la rotonda d’entrada al poble Algemesí (País Valencià), és va col·locar el monument a la Muixeranga, ball típic del País Valencià on és duu a terme una petita estructura, de la qual històricament és diu que en deriven els castells. Fou obra de l’escultor Fernando García. Està elaborat amb acer, els coses estan pintats amb ratlles de colors blau, blanc i rosa. Mesura aproximadament 14,25 metres d’alçada. Tot i que no és una representació d’un castell pròpiament dit, m’ha semblat interessant esmentar-la ja que estem parlant d’un ball típic valencià que comporta una estructura i del qual en deriven els nostres castells.

"Muixeranga d'Algemesí" (Rotonda N.340, Algemesí, Ribera Alta, País Valencià).
Fotografia: elpatidigital.wordpress.com/




"Monument als Castellers"
(Rambla Nova, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia pròpia.
Al vell mig de la Rambla Nova de Tarragona, l’any 1999 es col·locà el “Monument als Castellers” obra de l’autor Francesc Anglès i Garcia, que anys abans havia realitzat l’escultura del “Pom de dalt” a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona). Està realitzat en bronze i representa un 4 de 8. Està elaborat a mida natural (fa aproximadament 11 metres d’alçada), consta de 219 figures molt detallades totes elles sobretot en la part de la pinya i del tronc. Està acompanyada per un grup annex, elaborat en bronze i que representa el grup de músics que acompanyen els castells (grallers i timbalers) i el cap de colla, que està en actitud de donar ordres al castell. Igual que l’escultura del “Pom de dalt”, aquesta està dotada d’un gran realisme que és pot observar molt bé en les figures que representen la pinya així com amb els músics i el cap de colla. És important destacar que, l’autor va voler fer un petit homenatge a Pau Casals, Picasso i Miró immortalitzant-los com a membres de la pinya.



L’arribada al segle XX, ens portarà les dues representacions de castells més minimalistes i més transgressores dutes a terme fins al moment. Ens trobem davant de dues escultures que saben captar l’essència pura dels castells, plasmant-la de la manera més abstracta possible. El primer monument del segle XX inaugurat l’any 2011, s’anomena “Castellers de Sants” i el trobem a la Plaça de Bonet i Muixí de Barcelona. És una de les representacions dedicada als castellers més simbòlica fins al moment. Consta de les petjades de la pinya barrejades amb diversos elements d’un castell, com ara espardenyes, la roba castellera, els timbals dels músics etc, tots aquets elements situats al voltant de les passes de la pinya, en dos banquetes elaborades de pedra. L’escultor de l’obra fou Josep Peraire i els arquitectes Manuel Sangenís i Josep Maria Roselló. 


"Castellers de Sants"
(Plaça de Bonet i Muixí, Barcelona, Barcelonès).
Fotografia: Jordi Ferrer

Finalment l’any 2012 per les Festes de Santa Eulàlia, s’inaugurà a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona l’ “Homenatge als Castellers” de l’autor Antoni Llena i Font. Aquesta obra està feta d’acer inoxidable i formigó i representa un castell entès d’una manera conceptual i minimalista. La obra en si ens denota la forma d’un castell, representada per una torre d’acer entrellaçada, quedant en l’ imaginació de cadascú perfilar la forma de l’obra. És una obra que no ha quedat exempta de crítiques i és una de les escultures en honor als castellers més polèmiques fins al moment.
"Homenatge als Castellers"
(Plaça de Sant Miquel, Barcelona, Barcelonès).
Amb aquest “Homenatge als Castellers”, posem punt i final al nostre doble article al voltant de les escultures castelleres. M’agradaria acabar explicant, quelcom que potser hauria d’haver explicat al principi de tot, que és el títol de l’article, però bé, diuen que més val tard que mai. “Els Castells: Art efímer, Art Etern és una al·legoria a ho efímer que és la construcció d’un castell, contrarestada amb l’eternitat del seu record i de la seva importància, plasmada en les diferents obres d’art que hem anat explicat al llarg d’aquest article.

Informació:
http://elpatidigital.wordpress.com/
Maria Pérez Santafosta
@MariaPrezSantaf

15 de novembre de 2014

Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.
Instantània del dibuixant dels castells a carbonet
(XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia: Gemma Andreu Magaroles

En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.


 “El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp).
Fotografia: Santi Gomà
En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 

En segon lloc trobem el “Monument als Castellers” que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 


“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas

A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.
“Monument als Xiquets de Valls”
(Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp).
Fotografia: HakanSvensson




 “Monument als Castellers”
(Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf).
Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/






















Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

 “Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/


Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:
Maria Pérez Santafosta