Vendre crisi, vendre’s la cultura

La crisi econòmica ens situa en una cruïlla en la qual la societat sembla, volgudament, paralitzada. Tot passa, però res s’ha de fer, perquè qualsevol recepta, ideològicament planificada des del poder econòmic, ens la venen com la única manera de poder garantir un futur, encara que sigui a costa de tot.

La cultura, en tot això, pot jugar un paper essencial, ja sigui per imposar des del poder un desànim i consens de que res pot ser diferent; o bé, aquell art que crea consciència crítica, que creu que la truita es pot capgirar, que creu que pot ocupar l’espai cultural que el poder està abandonant i castigant. L’art de persones inconformistes, que creuen que amb la seva creació poden canviar el seu entorn, però no per elles soles, sinó gràcies a aquelles que llegiran el seu art. Perquè el canvi no serà individual, sinó col·lectiu.

Ens volen fer creure, que l’art, i per extensió tota la cultura, és un element superflu, un luxe que no ens podem permetre. Fins i tot una Fundació com La Pedrera, que pertany a una banca rescatada amb diners públics, ens va vendre la idea fa uns dies de que no tenien més remei que tancar l’Hemeroteca de Tarragona. Quan veus els números, els imparcials números que els neoliberals ressenyen com si de semidéus es tractessin, t’adones que només representa l’1% del pressupost d’aquesta Fundació, i és quan pots assegurar que el tancament és per alguna cosa que va més enllà dels diners. Més sorprenent és, si entre el Patronat d’aquesta hi ha Marina Llansana, ex-diputada d’ERC, però encara més, que estigui el president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. El qual, a més, sembla que no té especial interès en conservar altres peces artístiques que resten, de moment, a mans de la Fundació de Catalunya Caixa, tot i que la mateixa Diputació compta amb un Museu d’Art Modern a la ciutat de Tarragona.

Ocupació de l'antiga seu central de Catalunya Caixa a Tarragona, Genoveva Seydoux©

Segurament el poder sap que la cultura va ser la que durant el segle XX va fer les crides a la joventut que creia en el canvi, que no es volia conformar amb la crisi que els volien vendre, ja fos la d’abans de la primera Guerra Mundial, o la de l’època d’entre guerres. L’art va ser la que va fer posar el crit al cel a una Europa que mirava de reüll la liquidació de la segona República, la que va fer crides a principis del segle XX per defensar el treball col·lectiu i allunyar-se de l’individualisme, la que va defensar continuar endavant en un món hostil. L’art, doncs, pot ser, ha de ser, també, una via per cridar, per canviar, per encoratjar, per reivindicar, per empoderar-nos. I per això se la volen carregar.

'Arran de terra' Genoveva Seydoux ©

D’exemples de cultura que crida canvi n’hi ha molts, com la recent exposició del local de Joves d'Esquerra Verda de Tarragona ”Arran de Terra” de la fotògrafa Genoveva Seydoux, i que es revela contra un sistema que s’està carregant el nostre espai, el nostre escenari, la nostra casa, la nostra vida, el nostre planeta. O la de “Desaparecidos” de Gervasio Sánchez, actual a Sevilla, en la que a partir de la comparació presenta processos de memòria històrica en la que sí que es tenen en consideració les víctimes de la guerra. Així que no ens venguin la crisi per vendre’s la nostra cultura! Creem cultura, per crear consciència crítica!

'Desaparecidos' Gervasio Sánchez

Gabino Martinez Muñoz

@gabinotgn