Anar al teatre és tota
una experiència per mi. No és només seure en una butaca més o
menys còmoda i veure una obra. Hi ha tot un munt de petites
sensacions que enriqueixen l'experiència teatral.
La vetllada pot
començar fàcilment amb els teus acompanyants sopant plegats o
prenent unes copes abans de la funció. Posar-se al dia o qualsevol
tema d'actualitat sol emplenar la conversa i gairebé no se'n sol
parlar del teatre, encara no és el moment. Després s'arriba a
l'edifici del teatre pròpiament dit, on l'entrada sol ser
magnificent. Tant és si es tracta de la capital com del petit teatre
del poble, l'entrada té sempre un aire de grandesa, plena de gent i
de llums. Per mi té una classe que no la té el cinema. Encara que
igualment tots dos són negocis culturals el cinema em sembla més
empresa (més capitalista), més contemporani. L'entrada al teatre en
canvi té un aire més clàssic, de segles passats, un estil fins i
tot burgés. Tot plegat sembla VIP, com si es tractés d'una reunió
d'elit, encara que el públic vesteix de les maneres més diverses:
des dels joves en texans fins als avis mudats com si anessin a missa,
passant per les parelles romàntiques que s'embarquen en una cita
compartida amb l'escenari. Allà, a l'entrada d'aquests VIP cultural,
entre els llums, els perfums i una mica d'olor a tabac comença
l'experiència del teatre.
 |
| Entrada magnificent del Teatre Nacional de Catalunya, a Barcelona |
Com ja hem dit el
teatre és una empresa, un negoci, així que és molt habitual avui
en dia trobar-se una botiga o un stand a l'entrada amb el llibret o
marxandatge de l'obra. Això també és un punt extra de
l'experiència teatral. A mi m'agrada mirar-me aquestes paradetes
encara que normalment no compri res. Personalment no m'interessa
tenir una samarreta amb el cartell de l'obra que ja abans de
comprar-la sé que acabarà sent pijama d'estiu, però m'encanta
col·leccionar els llibrets, aquests petits diccionaris de la funció
que t'expliquen sobre l'obra i els actors, i de vegades fins i tot
inclouen una entrevista al director o als protagonistes.
A la botiga potser
també hi podrem trobar dolços, llaminadures, xocolatines o
crispetes (encara que aquestes les associem més amb el cinema). Tots
ells l'acompanyament ideal mentre accedeixes a la graderia amb
papallones a l'estómac tot buscant el teu seient. Primer la fila,
després el seient. Caram! Si està a l'altra punta. Millor si dono
la volta per dalt. I molt probablement el primer que fas és seure i
mirar l'escenari per veure com el veus, si el veus. Quan vas agafar
les entrades des de la pàgina web la fila semblava més propera, o
el seient més cèntric. És molt possible, els croquis de la
graderia sempre tenen aquests efectes òptics estranys i
des-il·lusoris. Però de seguida t'hi acostumes i t'acabes
convencent que després de tot no ho veuràs tan malament.
Conforme la sala es
plena de gent comença la xerrameca. Al principi són sempre
xiuxiuejos escampats, però poc a poc les veus acreixen el volum i
per un moment penses que si no callen no entendràs res del que diuen
els actors, tant endarrere com estas assegut. Això pot anar seguit
d'un petit moment de reflexió interna, voluntària o no, en que
esperes que t'agradi l'obra que has triat per aquella vetllada i
llavors penses que aquest ambient t'agrada i que hauries de provar
d'anar més sovint al teatre. I joo, mentre reflexiono sobre totes
aquestes petites sensacions que formen per a mi l'experiència
teatral, penso en si seran les mateixes per a tothom. Quines són les
teves, tu que llegeixes aquest blog? Que sents quan vas al teatre?
Però a poc a poc els
llums s'apaguen i s'emporten amb ells les veus xerraires deixant
només un xiuxiueig en l'ambient. S'obre el teló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada