Cultura ardent

Vista aèria de l'incendi

Aquests dies ens despertavem amb una amarga notícia als mitjans. Avui Nàpols cremava. La matinada del dilluns s'incendià -o més ben dit, varen incendiar, ja que se sospita que fou la Camorra napolitana- el museu de la ciència de Nàpols. L'anomenada Città della Scienza s'anà consumint mentre els bombers intentaven apagar el foc durant tot el dia. Els danys són incalculables i només s'ha pogut salvar un dels edificis. Obviament representa un greuge social important per la quantitat de treballadors que s'han quedat sense feina, així com per la destrucció gairebé total dels edificis del museu i del seu patrimoni però, sobretot, cal pensar en el fet que la 'Ciutat de la Ciència' havia estat una de les fortes inversions de la ciutat napolitana en els últims anys. Amb un elevat capital s'havia museitzat i construit un museu modern i ple d'interactius, com ho acostumen a ser els que toquen l'ària de les ciències; amb pantalles tàctils, audiovisuals i tota mena d'elements d'última generació, cars i novedosos. Deixant de banda la utilitat, sostenibilitat o rentabilitat del projecte, el cas és que s'havia decidit invertir en això, tornant-se en orris en poc menys d'un dia. I així, jo em pregunto, quin és el valor que se li dóna avui dia als museus, a la cultura i al patrimoni? Quin pes social pot comportar quelcom que cremen sense miraments? Ja des de temps immemorials, amb els conflictes bèl·lics, el patrimoni sempre havia sortit perdent, cal esmentar, però, certes intervencions diguem-ne, “encertades”, com el fet de l'expoli, que almenys salvava part de material, o sobretot la retirada d'art durant les guerres del segle XX, moment en que ja es començava a tenir constància de la importància del patrimoni nacional. Però no cal, ni tan sols, anar al segle passat; en tenim prou en mirar els conflictes armats d'orient mitjà, on es troba destrossat gairebé tot el patrimoni arqueològic, o durant la primavera àrab a Egipte, que entraren al museu i extraieren un gran nombre de mòmies. Alerta, però! Que no es malinterpretin les meves paraules i caiguin en un banal “salvem la cultura sense importar les persones!”, com aquell desventurat tuit de David Bisbal en el que es lamentava per la pèrdua de turisme d'Egipte. El problema rau en el baix pes, la poca importància que la nostra societat li dóna a l'art, la cultura i el patrimoni propis, abandonant-lo o maltractant-lo, o fins i tot deixant-lo morir. De la mateixa manera com dol veure com el patrimoni es perd per culpa d'una guerra, també ho és veure com es malmet i s'oblida, deixant-lo a l'abast d'actes criminals, violents o vandàlics.