No m'agrada Tàpies

A la memòria de Salvador Puig Antich, Antoni Tàpies, 1974

En les últimes setmanes s'han pogut veure diversos actes en homenatge a Antoni Tàpies, qui ja fa un any ens va deixar, i a mi m'agrada molt l'art contemporani, però Tàpies no m'ha agradat mai. Ho dic sense vergonya: hi ha autors d'art contemporani que no m'agraden, o fins i tot obres d'art que jo personalment no les consideraria mai com a tals. No és cap crim, no us alarmeu, encara que durant anys ens ho hagin venut així, en l'art contemporani no es tracta d'un tot o res, d'adorar-lo o odiar-lo. En l'art contemporani es tracta de ser crític, de jutjar i opinar.

Fa uns dies vaig fer un petit experiment amb un amic meu a qui “no li agrada” l'art contemporani i vaig dur-lo a una exposició extremadament contemporània. Abans d'entrar vaig preguntar-li què li demanava ell a una obra per considerar-la art i la seva resposta va ser clara: bellesa, tècnica i poder-ho entendre. De seguida va començar el seu malson: llenços blancs amb només dues ratlles, escultures amòrfiques de goma, projeccions d'imatges soltes amb música descompassada... però la meva temptativa va començar a tenir èxit en quant vaig veure'l aturat davant d'una pintura de la qual li agradava la tècnica, i més endavant una altra que li semblava suficientment bonica, fins arribar a la darrera sala de l'exposició on hi va veure una obra de la qual n'entenia un missatge. Sí, potser no entenia el mateix missatge que l'autor de l'obra, però era un missatge, el que ell n'havia extret. A poc a poc i amb esforç el meu amic va tenir una primera entesa amb l'art actual i en poperes exposicions potser ja serà capaç d'anar trobant més obres que compleixin les seves condicions per ser considerades art, fins i tot en trobarà alguna que compleixi dues de les condicions alhora.

Doncs precisament d'això es tracta en l'art contemporani, de completar les obres amb una opinió, una crítica o fins i tot un significat que només té valor per nosaltres. Els artistes ja no fan com al Renaixement, quan pintaven amb uns cànons de bellesa determinats, una tècnica precisa i tot un seguit d'imatges iconogràfiques per ensenyar-nos el significat únic de l'obra. A l'art contemporani tot és possible, no hi ha un únic cànon de bellesa perquè aquesta és subjectiva, la tècnica sovint és el resultat d'una experimentació per part de l'artista i el significat de l'obra no està complet fins que l'espectador hi interactua sent-ne crític i jutge. Tota aquesta variabilitat comporta que no té perquè agradar-nos tot com tampoc tenim perquè entendre-ho tot. Com que l'art contemporani no està complet fins a la interacció amb l'espectador, el resultat final i el significat de l'obra dependran sempre en últim terme de l'edat del que mira i del seu bagatge cultural.

Però si realment has provat d'apropar-te a l'art contemporani amb la mirada oberta, si has fet l'esforç per completar el significat de les obres però continues sense veure-li el què, et convido a dir en veu alta: “A mi no m'agrada l'art contemporani!”. Un cop s'ha provat d'entendre'l, és igualment lícit que no suportis l'art contemporani com ho és pensar que el romànic és avorrit o el barroc massa carregós. En el món de les arts renegar de l'art contemporani està quasi tan castigat com dir que el Quixot és pesat, i no hauria de ser pas així doncs sí ja hem dit que es tracta d'un art subjectiu és ben normal que no tots els subjectes el vegin igual.  A mi, mentrestant, l'obra d'Antoni Tàpies continua sense agradar-me.