Vendre crisi, vendre’s la cultura

La crisi econòmica ens situa en una cruïlla en la qual la societat sembla, volgudament, paralitzada. Tot passa, però res s’ha de fer, perquè qualsevol recepta, ideològicament planificada des del poder econòmic, ens la venen com la única manera de poder garantir un futur, encara que sigui a costa de tot.

La cultura, en tot això, pot jugar un paper essencial, ja sigui per imposar des del poder un desànim i consens de que res pot ser diferent; o bé, aquell art que crea consciència crítica, que creu que la truita es pot capgirar, que creu que pot ocupar l’espai cultural que el poder està abandonant i castigant. L’art de persones inconformistes, que creuen que amb la seva creació poden canviar el seu entorn, però no per elles soles, sinó gràcies a aquelles que llegiran el seu art. Perquè el canvi no serà individual, sinó col·lectiu.

Ens volen fer creure, que l’art, i per extensió tota la cultura, és un element superflu, un luxe que no ens podem permetre. Fins i tot una Fundació com La Pedrera, que pertany a una banca rescatada amb diners públics, ens va vendre la idea fa uns dies de que no tenien més remei que tancar l’Hemeroteca de Tarragona. Quan veus els números, els imparcials números que els neoliberals ressenyen com si de semidéus es tractessin, t’adones que només representa l’1% del pressupost d’aquesta Fundació, i és quan pots assegurar que el tancament és per alguna cosa que va més enllà dels diners. Més sorprenent és, si entre el Patronat d’aquesta hi ha Marina Llansana, ex-diputada d’ERC, però encara més, que estigui el president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet. El qual, a més, sembla que no té especial interès en conservar altres peces artístiques que resten, de moment, a mans de la Fundació de Catalunya Caixa, tot i que la mateixa Diputació compta amb un Museu d’Art Modern a la ciutat de Tarragona.

Ocupació de l'antiga seu central de Catalunya Caixa a Tarragona, Genoveva Seydoux©

Segurament el poder sap que la cultura va ser la que durant el segle XX va fer les crides a la joventut que creia en el canvi, que no es volia conformar amb la crisi que els volien vendre, ja fos la d’abans de la primera Guerra Mundial, o la de l’època d’entre guerres. L’art va ser la que va fer posar el crit al cel a una Europa que mirava de reüll la liquidació de la segona República, la que va fer crides a principis del segle XX per defensar el treball col·lectiu i allunyar-se de l’individualisme, la que va defensar continuar endavant en un món hostil. L’art, doncs, pot ser, ha de ser, també, una via per cridar, per canviar, per encoratjar, per reivindicar, per empoderar-nos. I per això se la volen carregar.

'Arran de terra' Genoveva Seydoux ©

D’exemples de cultura que crida canvi n’hi ha molts, com la recent exposició del local de Joves d'Esquerra Verda de Tarragona ”Arran de Terra” de la fotògrafa Genoveva Seydoux, i que es revela contra un sistema que s’està carregant el nostre espai, el nostre escenari, la nostra casa, la nostra vida, el nostre planeta. O la de “Desaparecidos” de Gervasio Sánchez, actual a Sevilla, en la que a partir de la comparació presenta processos de memòria històrica en la que sí que es tenen en consideració les víctimes de la guerra. Així que no ens venguin la crisi per vendre’s la nostra cultura! Creem cultura, per crear consciència crítica!

'Desaparecidos' Gervasio Sánchez

Gabino Martinez Muñoz

@gabinotgn

Igerstgn o la cultura del filtratge fotogràfic

Anomenem Igers a les persones que empren l’aplicació per al mòbil anomenada Instagram. Aquesta aplicació facilita la realització de fotografies, la seva edició i les comparteix per a què tots els usuaris les vegin i puguin comentar-les.

Instagramers és una marca creada per Phil González, i fa referència a les comunitats d’usuaris d’Instagram, és a dir, als grups d’Igers de cada ciutat, actualment en trobem més de 330 en tot el món. En la seva pàgina web podem trobar tota la informació sobre qualsevol d’aquestes comunitat: http://instagramers.com/

El maig del 2011 un grup de persones totalment voluntàries van decidir que Tarragona també havia de tenir comunitat d’Instagramers, creant-se d’aquesta manera la comunitat oficial IgersTGN amb més de 3.400 seguidors i 118.407 imatges amb l’etiqueta #igerstgn. A partir d’aquell moment cada any s’organitza una trobada. Aquest passat mes d’octubre va tenir lloc la tercera, però a més a més també s’ofereixen concursos fotogràfics, rutes, visites, tallers i xerrades; la darrera amb el fotògraf Pep Escoda.

Aquesta última trobada va estar patrocinada per Estrella Damm, més de 150 Instagramers es van reunir al Cafè Metropol, on a més, es va inaugurar l’exposició “Filtres emocionals: Instagram i elsInstagramers” en la qual es trobaven les 30 millors imatges per votació popular d’un total de 547 fotografies.

Els concursos fotogràfics també estan a l’ordre del dia en la comunitat IgersTGN: a principis d’aquest mes de novembre es va inaugurar l’exposició “Mirades de Tarragona: un recorregut visual per la cultura”, on es recullen les imatges guanyadores de les 10 edicions d’aquest concurs. Un ampli recull cultural on es poden veure imatges de les activitats més significatives de Tarragona: Sant Jordi, Setmana Santa, Sant Joan, Tarraco Viva, l’Estiu, Santa Tecla, el Concurs de Castells i el Festival SCAN Tarragona. Un total de 31 fotografies que es poden gaudir fins el 15 de desembre a l’Espai Turisme i que està coorganitzada entre els IgersTGN, Tarragona Cultura i Tarragona Turisme. 

Paula Arbeloa Suárez

http://www.flickr.com/photos/paula_arbeloa_photography/

Un museu de tots. The museum of broken relationships

Si mai aneu a Zagreb, Croàcia, no deixeu perdre l'oportunitat de visitar un museu molt curiós: The museum of broken relationships. http://brokenships.com/

Cartell d'entrada

Unes sabates velles, un abric, una carta d’amor, un CD especial, un cor de peluix... són alguns dels elements que podem trobar i que, aparentment, no guarden gaire relació entre ells, gairebé com un gabinet de curiositats del segle XXI, més ordenat i espaiat, amb parets blanques i suports moderns. Llavors, amb l’ajuda d’una guia en format paper, et vas assabentant dels diferents conflictes sentimentals de cadascuna de les persones que han deixat algun objecte allà perquè, de fet, es tracta d'un museu que ben bé podria ser comunitari. Històries reals de persones d'arreu del planeta, parlant del dolor que van sentir quan l'amant els va deixar, quan van perdre l'amor a la guerra, o l'odi terrible per aquella persona que no els va tractar com es mereixien. 

Interior del museu

Totes són històries vertaderes, viscudes i explicades en primera persona pels propis protagonistes; qualsevol persona pot deixar un objecte i sentir que una part d’ella mateixa, i d’aquella relació, perdura en aquest espai.

Interior del museu

Carta d'amor trencada

Més poètiques o menys, amb més coherència discursiva o menys, amb més mala llet o menys, cadascuna de les persones és lliure de definir el seu objecte com vulgui i no se li canviarà en cap moment.

Trobem, per exemple, una carta d'amor que no arribà a enviar-se perquè van deixar a aquella persona, per mail, abans de poder-ho fer i decidí enganxar la carta a un vidre i trencar-ho, com una mena de ritual de finalització.

La iniciativa, en un principi, era crear una exposició itinerant que donés la volta al món per després, com tantes altres, desaparèixer. Però la necessitat i l’èxit rotund d’aquesta va fer que calgués un emplaçament fix, i aquest seria, finalment, el casc antic de la capital croata.

Vistes de la ciutat des del casc antic

La gestació vingué donada per part de dos artistes croats: Olinka Vištica productora de cinema, i l’escultor Dražen Grubisic que, en tallar amb la seva relació, decidiren crear, mig en broma, un museu on col·locar els objectes personals que els recordessin la seva vida conjunta. El 2006, amb l’ajuda d’altres amics, ho feren realitat i ho presentaren al 41è Saló de Zagreb. Fou un èxit rotund, i de Zagreb passà a altres països balcànics, també a Argentina, Alemanya, Singapur, Indonèsia, i molts altres fins al 2010 amb una col·lecció gairebé el doble de gran degut a les donacions que els visitants feren a cada expo. Aquell mateix any, els dos artistes decidiren que volien que fos un museu de veritat, permanent, i llogaren l’espai en el que actualment es troba, essent aquest el primer museu privat de Croàcia. La seva originalitat es premià al 2011 amb el Premi Kenneth Hudson.

Dossier-guia del museu

Amb això se’ns demostra que els sentiments van més enllà de les fronteres, posant de manifest la seva universalitat: la dificultat de l'adéu, la ira o l'amor fallit, són els temes principals del museu que no pot deixar-te indiferent i que, de fet, reflecteixen la tradició cultural, política i social de cadascuna de les persones que hi participa, convertint en públic el que en teoria és privat, creant un espai on la línia entre la privacitat i allò públic esdevé quasi inexistent. Comences el dossier i l’acabes, no et deixes ni una coma perquè, en el fons, a tots ens agrada fer safareig i indagar en la vida dels altres.

D'una punta i de l'altra del món; de Belgrad a Canadà i d’Indonèsia a Mèxic, són testimonis efímers de conceptes perennes, com ho són els sentiments humans, universals i individuals alhora.

Jaume Plensa, la paraula feta art

La setmana passada es feia ressò als mitjans de comunicació de l’entrega del Premi Velázquez a l’artista barceloní Jaume Plensa. Tot i que la seva trajectòria artística ha estat més difosa i coneguda fora del nostre país, durant la darrera dècada el seu nom ha anat agafant un important ressò fins a reconèixer-lo a les nostres terres com “el poeta escultor”.

Si bé en aquest moment es mostra com un artista d’extrema actualitat, el mèrit pel reconeixement de la seva obra ja el trobem a finals del segle passat, quan la Generalitat de Catalunya decidí atorgar-li el Premi Nacional de Cultura d’Arts Plàstiques, a Barcelona l’any 1997. La seva formació artística la dugué a terme a la seva ciutat natal. Així doncs, decidí emprendre els estudis de Belles Arts a l’Escola de la Llotja de Barcelona en primer lloc, i posteriorment dirigí la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. No obstant això, les seves expectatives com a artista creuaren l’oceà i el seu futur artístic es veié reconegut als Estats Units. L’any 2005 va realitzar-se la seva Investidura com a Doctor Honoris Causa per l’Escola d’Art de l’ Institut de Chicago. 

L’estil artístic de Plensa fins arribar als nostres dies ha sofert notables canvis, ja que es tracta d’un artista molt polifacètic, el qual ha experimentat en el camp de l’escultura, del dibuix, del gravat així com en el muntatge d’escenaris d’òperes i grans videoporojeccions. Però sens dubte, l’essència que el defineix i que l’ha fet més popular són les seves grans escultures metàl·liques i de nylon, ubicades en espais públics i naturals. És per aquest motiu que volem dirigir la importància de l’entrega d’aquest premi vers la seva gran obra escultòrica que és poètica, magnificent i sensacionalista a la vegada. 

Plensa ens proposa en cadascun dels indrets escollits per ubicar-hi les seves grans escultures, un diàleg a tres bandes. De forma interessant i captivadora, l’artista ens convida a ser partícips de la conversa entre la natura o l’espai urbà, amb la seva pròpia escultura. Aquesta integració entre ambdós extrems fa que reaccioni en nosaltres la vessant més sensible i ens creï la voluntat d’entrar en aquest diàleg, és a dir a la seva obra. Sorprenentment, en moltes de les seves escultures aquesta entrada hi és de forma sensible i física. Les grans dimensions de les seves creacions, marcades per la magnificència, fan que hi puguem entrar en el seu interior i ens deixem emportar per la seva vessant més sensacionalista. Aquest cas el trobem en les seves característiques escultures treballades en fosa i soldadura tot formant figures antropomòrfiques per mitjà de lletres, signes musicals o números. Així doncs, immersos en la seva escultura hi trobem desenvolupat el tercer factor, el més important: la poètica. El seu gran interès vers la poesia fa que l’entrada sensible i física en la seva escultura influeixi en nosaltres com a darrers actors sobre l’obra. D’aquesta manera, l’experiència viscuda per mitjà del contacte amb la seva creació, fa que es generi dins nostre l’al·legoria poètica que dota el sentit complert de la seva projecció escultòrica.

No voldríem acabar l’article sense donar-li la nostra enhorabona a l’artista tant per la seva obra com pel darrer premi obtingut.

Post-Art o el cas d'Angus McDonaugh

Amb dissenys molt coloristes i grans taques de colors plans que recorden les obres serigràfiques d'Andy Warhol ens arriben les obres d'Angus McDonagh, en una branca del pop-art que podríem anomenar post-art o art postal. L'obra de McDonaugh, en efecte, consisteix en una cinquantena de segells postals d'aparença simple, molts d'ells amb la seva pròpia cara, gràcies als quals aquest britànic de Somerset ha estat enviat cartes durant anys sense gastar ni una lliura en segells.

El seu treball va començar com a una protesta, reivindicant la desaparició dels segells postals i del correu ordinari per culpa d'Internet i les xarxes socials. “Tenia la sensació que el cap de la Reina estava per desaparèixer dels segells i ser reemplaçat per tot d'altres coses, i vaig sentir que havia d'actuar d'alguna manera”, recollia el diari londinenc “Metro” fa un parell de setmanes en una entrevista.

L'autor va crear els segells deliberadament amb aparença senzilla i simplista, però tot i així de les més de cent cartes, que ha enviat a destins tan llunyans com Austràlia, Canadà o Hong Kong, només una ha estat retornada per contenir un segell fals. Així doncs, estem parlant d'un artista o d'un estafador? Què en penseu vosaltres? Sabem què en pensa Royal Mail. L'empresa nacional de correus britànica insisteix en que és un delicte tant la creació com l'ús de segells falsificats i volen prendre mesures al respecte, clar que d'altra banda són ells mateixos qui haurien d'haver detectat els segells falsos durant aquests tres anys.

Val a dir també que Angus McDonaugh en cap moment volia escaquejar-se dels costos postals i ha provat de fer arribar xecs, però aquests han estat tots retornats. Si és així, en lloc d'un criminal no hi podríem veure una protesta artística, un Banksy del correu postal? O una pregunta millor encara: Royal Mail reaccionaria de la mateixa manera si fos Banksy qui hagués fet aquesta jugada?

Precisament una de les activitats de la nova etapa de Banksy a Nova York va ser vendre obres seves en una parada de carrer de les que solen vendre imitacions. Quina diferència hi ha entre tots dos perquè puguem dir que Banksy és un artista i McDonaugh no? Tots dos creen material original ideat per suplantar a mode de protesta; cap dels dos busca el benefici econòmic (els guanys de la venta d'originals a Nova York, a 60$ la peça, van ser íntegres per al botiguer de la parada). Però alerta! Banksy no ha fet perdre guanys a una companyia nacional, només a quatre desconeguts que estaven redecorant casa seva. Vol dir això que McDonaugh és un exemple que en l'Art, com en tot, cal anar amb compte contra qui es protesta?

Sorgeix de nou la gran pregunta “què és Art?” i una de les respostes més plausible alhora que indefinida és “Art és allò que els d'alguna manera (cultural, econòmica, política...) més poderosos decideixen que és Art”. No està a les mans de tots, ni a les meves, decidir si McDonaugh és un artista, sinó a les mans d'aquells que, sense que ens en vulguem donar compte, decideixen tantes coses per nosaltres. Vist així l'art contemporani no és tan diferent del Renaixement o el Romanticisme, on els grans artistes eren els que complaien millor als seus mecenes o enaltien amb més gràcia la classe burgesa; la clau deu estar en complaure a qui toca i no criticar el que no toca.

Temps de ser agraïts

S'apropa Acció de Gràcies, Thanksgiving, una d'aquelles “americanades” que coneixem gràcies a les sèries de televisió i films, però igual com passa amb el Halloween (originàriament All Hallows Eve, és a dir la Nit de Tots Sants) es tracta de festes que els americans han heretat de la tradició europea.

L'origen d'Acció de Gràcies rau en les tradicionals misses i festivals, originàriament religiosos, amb els quals en aquesta època de l'any s'agraïa al Senyor (o a la Natura si preferiu mantenir un to més laic) per l'èxit en les collites. Aquests festivals, que solien estar acompanyats de grans banquets, eren també una de les darreres ocasions per fer vida als cercles socials abans que arribés el fred hivern i fos l'hora per a la reclusió en la llar familiar.

Però el quart dijous de Novembre no és una data massa tardana per celebrar les collites? Exacte. Això es deu al fet que als Estats Units d'Acció de Gràcies està influenciat per la tradició britànica del període de la Reforma Protestant durant el regnat d'Enric VIII. Com a part d'aquesta reforma el 1536 es va reduir el nombre de festes eclesiàstiques de 95 a 27 dies anuals, però els puritans més radicals no estaven conforme: volien eliminar totes les festes catòliques, incloent en Nadal o Pasqua, i celebrar només Dies de Dejuni per fer front als desastres o judicis del Senyor (com les sequeres, inundacions i plagues) i Dies d'Acció de Gràcies davant dels petits miracles com la victòria contra l'Armada Invencible o el fracàs del complot de Guy Fawkes contra el Parlament Britànic. Aquest darrer fet va convertir-se en un dia d'acció de gràcies anual des del 5 de Novembre de 1606 i encara avui es celebra (Remember remember the 5th of November).

 El Primer Acció de Gràcies, (c.1915) J.L. Gerome Ferris

No és gens estrany doncs que el 1621 els pelegrins i puritans anglesos emigrats al “Nou Continent” continuessin celebrant Dies de Dejuni i Dies d'Acció de Gràcies, un dels quals va tenir especial importància a Plymouth, a l'actual estat de Massachussets. Feia apenes deu mesos que els pelegrins havien desembarcat i, després del dur hivern anterior, es disposaven a celebrar el seu primer gran èxit en la collita. Conscients que no haurien sobreviscut en terra hostil sense l'ajuda dels nadius, van convidar a la tribu dels Wampanoag. Van ser dies de banquets i jocs, però també d'intercanvi cultural, d'aprendre els uns dels altres i d'agraïments.

La tradició d'Acció de Gràcies ja havia nascut, fa més de 400 anys, però encara li quedava un llarg camí per recórrer. Inicialment no deixaven de ser celebracions casolanes, amb una gran empremta encara dels festivals de la collita, i fins i tot cada Estat ho celebrava un dia diferent. No va ser fins al 1876 que Sarah Hale començà una campanya per fer d'Acció de Gràcies un dia festiu nacional, i disset anys més tard el president Abraham Lincoln, en virtut de les victòries durant la Guerra Civil, va fer-li cas i va establir el darrer dijous de Novembre com el dia nacional d'Acció de Gràcies.

Finalment durant la Segona Guerra Mundial encara hi hauria un canvi més per a aquesta celebració d'humiltat i gratitud. Feia temps que s'havia establer el dia següent a Acció de Gràcies com a Black Friday, l'inici de la temporada de compres nadalenques amb els grans magatzems oferint interessants descomptes. L'Associació Nacional de Comerciants va demanar al president Franklin Roosevelt que ampliés una setmana més la temporada nadalenca així que Acció de Gràcies als EEUU passà a celebrar-se definitivament el quart dijous de Novembre (a Canadà es celebra el segon dijous d'Octubre, doncs la variació climàtica n'anticipa les collites per les quals al principi es donava gràcies).

Així que ja ho tenim, una altra festa tradicional que amb els segles s'ha anat depravant fins convertir-se en quelcom totalment divers, tot i que val a dir que aquesta sí que conserva encara el rerefons de ser agraït ni que sigui un cop a l'any. A Cultius Culturals volem impregnar-nos d'aquest esperit i dir-vos #gracies a tots els que ens llegiu i ens seguiu a Facebook i Twitter. Sense vosaltres no seria el mateix i estem treballant dia a dia per millorar, desitgem que en pugueu veure els resultats aviat.